diumenge, 19 de novembre de 2017

Francisca Vidal Prohens




Francisca Vidal Prohens,
alumna de Català B1.
Curs 2017-18.


El meu nom és Francisca Vidal Prohens, som mallorquina de naixement i eivissenca d’adopció. La meva vida ha tingut diverses etapes, de fet, podríem dir que tres: de formació, laboral i jubilació.

Etapa mallorquina de formació. 

La infantesa i l’adolescència van passar tranquil·lament a Palma de Mallorca. Vaig fer preparatori i batxillerat a las Teresianes. Després m’havia de decidir entre les tres possibilitats que hi havia aleshores sense sortir de l’illa: Magisteri, Comerç o Belles Arts. Vaig escollir Magisteri. Al finalitzar el tercer curs va arribar el primer ensurt. Al meu pare, que era militar, el varen destinar a Eivissa i per mi allò significava deixar enrere els meus amics, família, part de la meva vida, etc.




Etapa eivissenca laboral. 

Quan vaig arribar a Eivissa no conexia ningú. Em vaig matricular a l’escola d’Arts i Oficis a dibuix artístic i a classes de francès i d’anglès, tot em va servir per contactar amb persones de la meva edat. 
Als dos mesos de l’arribada em varen oferir treballar a l’oficina d’AVIACO, i vaig acceptar immediatament. Varen ser uns anys inoblidables, feia el que més m’agradava. 
Va passar el temps i vaig conèixer un eivissenc molt especial per mi i ens vàrem casar. 
Després de treballar cinc anys, em varen passar a IBERIA de Cap de Reserves i Monitora de Sistemes de reserves Resiber i Amadeus, adreçats al personal de la companyia i a les agències de viatges d’Eivissa i Formentera. Més tard vaig anar a l’aeroport de Cap de Servei de Facturació fins a la jubilació.


Etapa eivissenca de jubilació. 

Pot ser que hi hagi persones que considerin la jubilació com una mena d’alliberació. Per mi va ser tot el contrari, però vaig passar pàgina. Em vaig matricular a la Universitat per a Majors i a les TIC de Noves Tecnologies. Actualment també vaig a classe de català al CEPA Pitiüses per aprendre escriure. 

Els meus entreteniments són: el jazz, Leonard Cohen (poetes a Nova York), la novel.la de viatges (Javier Reverte), la novel·la negra (Andrea Camilleri), etc. 

En fi, tractaré d’estar activa mentres les circumstàncies m’ho permetin.

Per saber-ne més

En aquesta anècdota que ens explica na Francisca veiem com ha canviat l'aeroport d'Eivissa.

Una tarda, que plovia molt, l’autobús va tornar de l’aeroport amb tots els passatgers que no havien pogut embarcar. Cansats, impacients i remullats varen preguntar:
- Quan sortirà el proper vol cap a Barcelona?
- Lamentablement l’aeroport está tancat. -va respondre l’empleat.
- Què vol dir això que està tancat?
- Es tracta de la pista d’aterratge que és de terra i s’ha enfangat, conseqüentment no pot haver-hi trànsit aeri fins que s’assequi -es va afanyar a respondre l’empleat. 
- I quan será això? 
- Si deixa de ploure demà, si no ja veurem. -va respondre l’empleat, tot desitjant que no plogués més. 
- Fins demà! -va dir tot seriós el passatger. 
- Bona nit, estigui bo! -va dir l’empleat. 
Per sort, al dia següent va sortir el sol i l’avió va poder despegar normalment.



divendres, 3 de novembre de 2017

Vicente Valero



Vicente Valero Marí
Professor de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses. Curs 2017-18




En Vicente Valero, a més de professor de llengua castellana de l'escola, és un reconegut escriptor. Darrerament ha estat portada de la revista Cuadernos Hispanoamericanos que li dedica una extensa entrevista. En aquest enllaç podeu llegir-la (pàg. 44-49): 




Darrerament també una de les seves novel·les, Los extraños, ha estat traduïda a l'alemany.

Com ell afirmava en una entrevista a Lne.es:
"En las vidas más insignificantes también hay episodios de gran relevancia".
"Mis últimos libros son biografías parciales sobre personajes con las que pretendo narrar, hacer la literatura que no tiene la poesía".




Per saber-ne més



Relat El puerto de Dora Krumm (Placeres. Relatos de Agosto. El País Setmanal)
Clica sobre la imatge per llegir-lo.




Aquí teniu un dels seus poemes: "Travesía". Si feu un clic sobre la imatge podeu escoltar-lo llegit per l'autor.

Conferència de Vicente Valero a l'IES Violant de Casalduch (Benicàssim)



En aquests altres enllaços podreu saber més sobre la seva biografia i obra:

diumenge, 25 de juny de 2017

Trobada participants blog Talaia

Gràcies als nostres "Talaies" que setmana rere setmana des del començament fins al final de curs han donat testimoni de la humanitat compartida de l'escola! Han estat 35 publicacions setmanals, 31 participants de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses i prop de 25.000 visites. Entre tots ho hem fet possible.
Aquí teniu el vídeo-resum del que ha estat aquest blog.




Taller de flaó eivissenc, impartit per en Ramón Tur, un dels nostres talaies, a la trobada dels participants del blog.



Recepta del flaó eivissenc (Monxu Montells)

diumenge, 11 de juny de 2017

M. Cruz Martínez

Cruz.jpg 



MARI CRUZ MARTÍNEZ 

Alumna de català B1




          Hola! Em dic Mari Cruz, soc alumna del curs de català B1. 
        En aquesta ocasió vull contar-vos un poc sobre mi perquè em conegueu una mica més.

        Vaig néixer a Badalona un 19 de març de 1978. Els meus pares són d'un poble de Múrcia que es diu Cieza. Diuen d'aquest poble que és la terra del melicotó. Al meu pare li van oferir un lloc de feina a Badalona. Per això els meus pares se'n van anar cap allà. A Badalona van néixer els meus germans grans i jo.



L'any que vaig fer sis anys vam arribar a Eivissa. El meu pare treballava a la construcció i va venir primer a l'illa per un any. Hi havia molta feina i per això la meva mare va decidir venir també a viure aquí i va començar a treballar en un hotel.

          He crescut en un barri molt tranquil, jugant al carrer amb tots els meus amics. Sempre penso que van ser uns anys molts divertits i inoblidables, ja que ara els nens ja no juguen com abans. Als deu anys i mig va néixer una de les meves germanes petites i quasi dos anys després, l'altra. Van ser les meves joguines. 

En acabar els meus estudis d'EGB tenia molt clar que volia ser perruquera. Jo vinc de família de perruqueres i això meu és vocacional. No volia anar a l'institut, així que els meus pares em van apuntar a una acadèmia i hi vaig anar dos anys. Encara no havia fet els setze anys que ja vaig trobar la meva primera feina, de perruquera, és clar. Quina il·lusió! Treballaria d’allò que més m'agradava. Recordo que anava a pentinar i tallar els cabells a tots els meus veïns per practicar.
Vaig treballar dos anys i mig en una perruqueria on vaig agafar molta pràctica, però la cap no volia que tallàs els cabells i aquest és un dels serveis més demanats al saló. Em vaig quedar una mica estancada. Però, per sort, una amiga de l’ofici em va dir que necessitaven gent en una altra perruqueria i cap allí vaig anar jo. Em van agafar i vaig aprendre molt. 

A principis de l'any 2000 el meu pare va morir, molt jove, per una malaltia que tenia als pulmons. Jo tenia 22 anys i les meves germanes eren molt petites, 10 i 12 anys. Una pèrdua molt trista i molt dura. La vida continua i un any després em van oferir llogar un local per a un negoci propi, una perruqueria! M'ho posaven tot molt fàcil i la meva família em va animar molt, així que em vaig arriscar. Avui segueixo amb el meu saló de perruqueria on faig feina amb dues companyes: na Paqui, que fa 11 anys que treballa amb mi, i na Sandra, la meva germana petita, que segueix els meus passos. 

Hem fet pentinats per pasarel·les de moda, com Adlib, durant 5 anys seguits. També hem participat en desfilades benèfiques amb AECC. Aquest Nadal hem dut a terme una iniciativa molt polida. Vam separar una part dels diners que cobràvem als nostres clients/es durant tot el mes de desembre i també vam posar una guardiola a la perruqueria per a donacions voluntàries i amb els diners recollits vam fer una donació a APNEEF per ajudar una mica els nens amb problemes, malalties rares, etc.

 

         Tornant una mica cap endarrere, l’any 2002 vaig conèixer el que avui és el meu marit. El vaig conèixer d'una forma molt divertida: fent una broma al cosí d'una amiga per missatge de text. Ells eren els que em feien la broma a mi. Ell és d'un poble de Tarragona que es diu “Miami platja”! Ha, ha, ha, sí, com sona! Quan van passar sis mesos ell va trobar feina a Eivissa i va venir a viure aquí. Ara ja fa catorze anys que estam junts, dels quals 9 anys de casats. Tenim dos fills que són uns “trastos”, però molt, molt afectuosos. Som una família molt corrent. Vivim al dia. Ens agrada sortir a passejar pel camp els caps de setmana. Quan arriba el bon temps anem a la platja a jugar a la pilota. De vegades, anem al cinema.

 

             L'any passat vaig començar a estudiar català perquè necessitava sortir de la rutina diària. M'agradaria estudiar un grau superior de perruqueria o estètica per fer classes a un institut. No sé si ho aconseguiré, però ho intentaré. Ha set un plaer compartir un poc de mi amb tots vosaltres.
Salut per tots!

Per saber-ne més




Cruz 2.jpg 

Cruz 3.jpg

Cruz 4.jpg



diumenge, 4 de juny de 2017

Paqui Torres (2)

Na Paqui Torres ha volgut ampliar la seva entrada al blog amb aquest vídeo tan polit. Gràcies, Paqui!

diumenge, 28 de maig de 2017

Ángel Rodríguez






ÁNGEL RODRÍGUEZ
Alumne d'ESPA i accés a la universitat




Hablar de uno para los demás se me hace difícil, quizás por vergüenza o pudor. No obstante, aquí van estas líneas.
Empezaré diciendo que nací en la Barcelona de la inmigración antes de los años 60 del pasado siglo –cuando lo pienso, a veces no me lo creo–. ¡Qué mayor me he hecho! Yo que leía a Aldous Huxley y sus teorías del cambio de mundo en 1984, yo que leía cómics sobre la evolución y el mundo perfecto del siglo XXI, y resulta que ya casi estamos en los años 20 de este siglo XXI de rápida evolución y de cambios.
Bueno, dejemos la paja y vayamos al grano, que es lo interesante. Yo de pequeño, en la edad escolar, tenía una persona de la que era un fan, me caía muy bien, lo admiraba: era el policía municipal de mi barrio. Era un personaje alto, simpático, buena persona, vecino de escalera… Él siempre nos saludaba con unos sonoros buenos días, nos protegía en el camino hacia el colegio y cuando podía venía a enseñarnos algunas normas de comportamiento y de tráfico. Era un fan y socio del Barça, incluso consiguió que Kubala se pasara por el cole para darnos una muestra magistral de dominio del balón. ¡Fue maravilloso! Y eso que a mí no me gusta el fútbol. Para no alargarnos más, me motivó para que yo algún día siguiera sus pasos. Y así fue, tras el servicio militar –algo que a los jóvenes de ahora no les suena pues ya no es obligatorio– seguí su estela.
En Ibiza, entré a ejercer de policía local en mayo de 1980 tras un periodo de prueba y cuatro meses de Academia en Palma de Mallorca. Durante mi vida laboral he trabajado más de 20 años de policía en la zona Patrimonio de la Humanidad. El trabajo de policía ha cambiado mucho en estos años. Antes había un respeto a las personas mayores, profesores, médicos y, sobre todo, a los padres y a la familia. Como yo digo alguna vez: no había mucha cultura pero sí mucha educación.
Bueno, trabajando se tienen muchas experiencias y se aprende mucho, incluso Psicología y hasta Derecho. Porque en la calle se enfrenta el policía a gentes muy variadas, desde el que te dice claramente que su profesión es robar hasta el que te roba con traje y corbata, no te lo dice pero también lo pillas. Los primeros años de policía tenía que hacer de bombero, conductor de ambulancia y hasta de guardia carcelero.
Ibiza ha cambiado mucho: la ciudad ha pasado de tener 15.000 habitantes a más de 51.000, y tan solo en 11 km2. De un pequeño puerto con pescadores y barcos de Barcelona a un gran puerto en Botafoc para cruceros y transatlánticos, megayates, mercantes, además de los que nos traen las mercancías.



El turismo ha traído prosperidad y beneficios, pero a cambio hemos perdido la paz y la tranquilidad. Tenemos un maravilloso patrimonio, que muchas veces la gente que vive en la isla ignora. Las murallas fueron declaradas monumento nacional en 1957 (en la era moderna las querían tirar) y el 9 de diciembre de 1999 fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad, lo que para mí es un orgullo. Tenemos las praderas de posidonia, que hacen que nuestras aguas marinas sean limpias y cristalinas. Tenemos la única necrópolis fenicio púnica del mundo. Ibiza es una isla para quererla y respetarla, de ello depende nuestro futuro.

Pasando a otro tema, soy alumno de la Escuela de Adultos porque pronto llegará mi jubilación y quiero aprovechar para aprender y estudiar lo que no pude de joven. Tengo esperanza de poder ser estudiante universitario de Derecho, y algún día ejercer libremente.

Para acabar, quiero dar las gracias a los magníficos profesores que tiene la Escuela y decir que, en lo posible, siempre estaré en disposición de ayuda en lo que se me requiera.