diumenge, 30 d’octubre de 2016

Antònia Ribas Tur




ANTÒNIA RIBAS TUR 

Mestra d'Ensenyaments inicials del CEPA Pitiüses des del 2012 fins al 2015


El meu nom és Antònia Ribas Tur, vaig néixer a Sant Josep i vaig estudiar magisteri a l’Escola Normal de Palma.
Vaig començar a treballar com a mestra a una escola privada a Palma.
A l’any 1978, quan havia de néixer el meu primer fill, vàrem venir a viure a Eivissa.
Aquí, la primera escola on vaig treballar va ser el CP Can Coix de Sant Antoni. Aquell curs vaig aprovar les oposicions i el curs següent vaig haver d’anar a treballar a l’escola de Santa Gertrudis, encara que vivia a Sant Josep. El curs següent ja vaig començar a treballar al CP l’Urgell on hi vaig estar molts anys.




Al CP l’Urgell vaig començar a treballar amb nins de primer i segon de primària. Més endavant vaig passar a treballar amb nins més grans. Vaig gaudir molt en aquesta escola. Els nins eren molt agraïts i encara ara recorden amb afecte aquells anys a l’escola.



A l’Urgell també vaig formar part de l'equip directiu. Vaig ser cap d’estudis, secretària i directora.



Quan els alumnes passaren al nou institut de Sant Agustí, jo també me n'hi vaig anar amb ells com a professora de matemàtiques. En un principi hi havia pocs alumnes i pocs professors i va ser una experiència molt enriquidora.
També vaig treballar tres anys a la Conselleria d’Educació com a Cap de l’Oficina d’Escolarització. Em va agradar molt aquesta feina perquè em va permetre relacionar-me amb molta gent.
En acabar, vaig tornar a l’institut de Sant Agustí, però en aquells anys havia canviat molt. Hi havia molts més alumnes i amb alguns professors quasi no ens vèiem. La feina, encara que m’agradava, cada cop es feia més difícil. Tenia molts alumnes i molt poques hores en cada grup, això feia que no els pogués conèixer tan bé.
Vaig decidir que volia canviar de centre i vaig sol·licitar el Cepa Pitiüses, on hi he passat els tres darrers anys de feina.
Crec que han estat els tres millors anys de feina de la meva vida. En aquest centre hi van alumnes amb moltes ganes d’aprendre i amb molta il·lusió. Em vaig sentir molt estimada i totalment realitzada.



Ara ja estic jubilada i m'agrada molt perquè això em permet fer moltes coses que abans no podia. Ara puc viatjar sense haver de mirar el calendari escolar, estudiar anglès (al Cepa Sant Antoni), llegir llibres, cuidar el meu hort….

En aquest moment també estic treballant en la biografia de la meva mare (que també és mestra) i si això surt bé es podria convertir en un llibre.




Per saber-ne més




diumenge, 23 d’octubre de 2016

Montserrat Cirera





MONTSERRAT CIRERA
Alumna del CEPA Pitiüses des del 2015
Català B2  

Em dic Montserrat, porto més de quaranta anys vivint a Eivissa, aquí m’han sortit arrels en forma de tres filles i quatre néts. M’agrada el que em diu un amic: tu n’ets “el pal de paller”.
La meva vida laboral, com infermera, ha estat del tot gratificant i m’ha ensenyat a apreciar la salut i no escarrassar-me en ximpleries.

No tot ha estat treballar, l’apassionament del meu marit per la mar em va portar a navegar a vela per bona part de la Meditarrània, si bé és cert que jo acaramullo vitalitat sortint d’excursió, a peu o bé amb bicicleta, nedant, esquiant, cavalcant…



No em fan res els hiverns amb dies de pluja i llargues nits, són bons moments d’ajuntar-se amb els amics i barrinar idees desgavellades o endinsar-se en el món d’un llibre.

Aviat farà dos anys que vaig encetar l’etapa de jubilada, quin terrabastall tenir temps i ganes! 
En un principi em vaig fer el propòsit (il·lusori) de mantenir un equilibri Cos-Ment-Valors. Us en faig cinc cèntims: 
1. Pel que fa al cos: fer exercici, cuidar l’alimentació i dormir el necessari. 
2. Pel que fa a la ment: no deixar d’aprendre (idiomes, instruments, informàtica...) i dedicar temps a l’oci (llegir, cine, vida social...).
3. Pel que fa als valors: família, justícia i coherència.

Apa doncs, ja tenia el pla fet. Som-hi!

Pel que fa al punt 1: M'apunto a fer ball en línia, també a un club d'atletisme i de retruc a participar en curses curtes, fàcil reconèixer-me ja que gairebé sempre vaig l'última.


Pel que fa al punt 2: Em matriculo a l’Escola d’Adults, B2 de Català i òndia, quina sorpresa! Els companys som una barreja multi racial-socio-cultural enriquidora al màxim. Anna, la professora, no sols ens ensenya, és incansable encoratjant-nos, i té un espurneig a la mirada quan ens recomana llibres per llegir.
Pel que fa al punt 3: Col·laboro amb ONGs posant el meu gra d’arena com a voluntària.

Aquesta balança cos-ment-valors, sovint està destarotada, ja que qualsevol capsigrany és capaç d’engrescar-me amb idees peregrines: recórrer Sevilla en segway, participar en una marató de marxa nòrdica a Finlàndia, fer parapent, escalar el Ben Nevis a Escòcia…..





Vet aquí que ara estic vivint entre el seny i la rauxa. 


Però tot i això, el que tan sols desitjo és seguir creixent com a persona, tenint com a pauta la frase de Terenci: Homo sum, nihil humanum a me alienum puto. És a dir: Sóc home/dona, i res humà em pot ser aliè.



diumenge, 16 d’octubre de 2016

María Ortiz




MARÍA ORTIZ

Alumna del CEPA Pitiüses des del 2013
Accés a UIB 
Voluntària Ensenyaments inicials



Mi nombre es María Ortiz, tengo 59 años y aunque nací en Murcia, de padre murciano y madre ibicenca, llevo casi toda mi vida viviendo en Ibiza.
Mi primer contacto con la Escuela de Adultos fue hace dos años cuando se me ocurrió matricularme en el Curso de Acceso a la Universidad para mayores de 25 años. Aunque no tenía intención de estudiar ninguna carrera, me lo planteé como una manera de tener la cabeza activa, adquirir conocimientos y rememorar conceptos que se te han quedado olvidados por el camino. 
También creo que fue una manera de quitarme una espinita que llevo clavada, ya que en su momento, cuando terminé COU en el Instituto Santa María, me habría gustado seguir estudiando, pero como entonces tenías que salir fuera de la isla, mis padres no me dejaron, no porque no pudieran permitírselo, sino porque no lo veían conveniente. Mentalidad del tiempo.
¿Qué habría estudiado? Seguramente Magisterio, pero terminé vendiendo especias y cerámica en la tienda de mis padres situada en el céntrico paseo de Vara de Rey.
Volviendo a la Escuela, tengo que decir que me resultó muy enriquecedor hacer ese curso de Acceso, aunque al final no hice el examen, ya que no era ese mi objetivo.
Ahora sigo en contacto con el centro, pues desde hace dos años ayudo como voluntaria en las clases de alfabetización, cosa que me resulta muy gratificante, ayudar a los demás con un pequeño granito de arena me llena como persona.
También asisto a talleres de inglés y, aunque es un idioma que se me resiste, yo no me rindo.
Espero que a través de este blog la Escuela de Adultos llegue a muchísima gente ya que la oferta es realmente interesante.


Per saber-ne més



Participant activa del Club de lectura

 



CASA MORENA 

Aunque estuvo ubicada durante muchos años en Vara de Rey, 8, sus orígenes se remontan a cuando mis abuelos la regentaban en la Calle de la Cruz, antes de la guerra civil española. Tras el obligado paréntesis por la contienda, siguieron vendiendo un poco de todo: tripas para las matanzas (budells i muletes), calcetines de lana para los salineros, cuerdas de todo calibre, tocino para el caldo... En resumen, lo que se denominaba en la época "ultramarinos". Por aquel entonces, el local de Vara de Rey, a pesar de ser de mi abuelo, lo tenían requisado los militares para su "Comandancia Militar".
Cuando corrían los años 50, apareció por la tienda un representante murciano que intentaba vender el pimentón que envasaba su padre en el molino familiar. Allí conoció a mi madre, una chica de veintitantos años. Se casaron en 1956 y abandonaron la isla para establecerse en Murcia. Tras nacer yo primero y mi hermana después, corriendo los 60, regresamos a Eivissa. Mis padres tomaron las riendas del local de la Calle de la Cruz, pero en vista de la incipiente invasión turística, le dieron un aire nuevo y se pusieron a vender cerámica de Manises y, por supuesto, pimentón y especias.
Al devolvernos los militares el local de Vara de Rey, mis padres establecieron la tienda allí.

Recuerdo con nostalgia la época de matanzas cuando venían los payeses y, según el peso que nos decían tenía su cerdo, nosotros les recomendábamos la cantidad de pimentón, pimienta, etc. que necesitaban. 
Durante el resto del año, vendíamos especias al peso de onzas o libras, pesándolas en balanzas. Y cuando por Navidad llegaba "la salsa", era una locura vendiendo el azafrán por "argents" (medida de peso que viene a ser 1 argent=2 grs), la canela molida, etc.
En el año 2003 se tuvo que cerrar la tienda porque el edificio reclamaba una reforma urgente y se puso punto final.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Juan Antonio Sánchez Guerrero








JUAN ANTONIO SÁNCHEZ GUERRERO
Alumne del CEPA Pitiüses des del 2013
Ensenyaments inicials

He sido carpintero


Hola, me llamo Juan Antonio. Soy una persona mayor que llevo dos temporadas acudiendo a la escuela de adultos de Ibiza, en la cual he aprendido con los profesores y las demás compañeras de clase, muchas cosas que yo no sabía, pues siempre hay cosas que uno ignora.

Soy carpintero de oficio, que aprendí desde muy pequeño. Pues cuando sólo contaba doce años al salir de la escuela por la tarde, me iba a una carpintería para aprender.

Cuando tenía 14 años, recuerdo que ya comencé con mi maestro a trabajar con el verduguillo. Es una sierra grande que usábamos entre dos personas para sacar, digamos, de un tablón grande, piezas más pequeñas y hacer una puerta.


Empezábamos por preparar todas las piezas. A continuación, marcábamos los largueros y peinábamos. En los largueros se marcaba la escopladura. Esta se hacía con un escoplo y un mazo. A continuación, hacíamos las espigas con una sierra y comenzábamos a preparar los tableros. Para frisar todo esto, lo hacíamos a mano con molduras de distintas formas pues cada una tenía un dibujo diferente. Sólo quedaba por montar la puerta. Solíamos montarla y pegarla con cola que nosotros hacíamos con pellejo de conejo. Este se hierve con agua y se logra sacar una buena cola.

Todo esto lo explico para decir que conservo las herramientas antiguas que utilizaba cuando era joven, que querría donar a alguna institución para que las expongan si los responsables lo ven bien. Así los jóvenes podrían ver con qué herramientas trabajaban sus abuelos.



Per saber-ne més

Participant del Club lectura i d'altres activitats de l'escola


 





Primer premi Concurs literari categoria A Dia del llibre 2015