diumenge, 27 de novembre del 2016

Bárbara Fernández





BÁRBARA FERNÀNDEZ

Alumna del CEPA Pitiüses des del curs 2013-14.
ESPA



Hola queridos compañeros. 
Me llamo Bárbara Fernández y tengo 21 años. Trabajo en el sector de la limpieza desde hace dos años y por las tardes estudio en la escuela de adultos CEPA Pitiüses. 

Soy una persona a la que le gusta mucho el deporte. Este verano aprendí a hacer surf y ahora estoy en un equipo de fútbol. 
Empecé desde muy pequeña a hacer deporte, prácticamente con 4 años.
Tengo un carácter tranquilo, soy simpática y muy payasa, pero también tengo mucho carácter. Ah, y soy muy perfeccionista en algunas cosas. Viví en Ibiza hasta los 7 años. A esa edad me fui a vivir con mis padres a Alicante junto a la familia de mi madre. A los 17 años volví a venir a la isla y a día de hoy vivo con mi padre y hermanos. Me gusta pasar mi tiempo libre con la familia y sobre todo con amigos y amigas. Me encanta ir al campo a hacer torradas y viajar a otros lados para ver cosas diferentes -no todo tiene que ser siempre tan monótono-.

Mi misión este año es aprobarlo todo y sacarme la ESO. Me gustaría mucho aprobar también el bachiller y estudiar para maestra de infantil. Siempre me han gustado los niños. Tienen algo que los jóvenes y adultos perdemos con los años. Me refiero a humildad y, sobre todo, ilusión. Los niños se emocionan y sonríen a cada minuto y eso es algo que no se debería perder. 

Hay otra cosa más que me gustaría compartir y es que todos en esta vida tenemos una pasión o una obsesión. Pues bien, la mía es la escritura, escribir todo tipo de historias. Cuando escribo me emociona describir todo tipo de detalles y cómo suceden las cosas. Me gusta hacer que el lector se meta por completo en la historia y que viva lo que lee. Empecé a escribir en verdad porque el profesor de Castellano nos obligaba en Primaria a hacer las típicas redacciones. Entonces era pequeña y nunca me lo tomé como algo serio. Hasta que un día nos tocó hacer un cuento de Navidad. Yo tenía 11 años y lo hice de tres páginas. Una vez que terminó de leerlo me dijo:

-Si trabajas duro podrás ser escritora, pero hay que trabajar muy duro y mucho.

Eso se me ha quedado grabado. Gracias a él me empezó a gustar escribir y a día de hoy es mi medicina. Así es que, con mucho cariño, os dejaré algunos de mis textos. Espero que os guste. ¡Gracias!


Per saber-ne més


LA SUERTE

29 DE SEPTIEMBRE 2005

Suena el despertador: ring ring, 7:00 de la mañana. Michael Hitch se levantó de un salto, se aseó y cogió su traje; selecciono su corbata favorita y se hizo un nudo Windsor. Agarró su maletín y se dirigió a su oficina para encontrarse con sus compañeros del bufet de abogados.

Michael era matemático, calculador y estaba obsesionado con su trabajo. Desde pequeño era pobre y se las ingenió para ser como su padre. Quería ser uno de los mejores abogados de Londres, tener una casa bien bonita y una gran familia. Hace 4 años se peleó con su padre. Le culpaba de la muerte de su madre en un accidente de coche que tuvieron los dos. Desde entonces no sabe nada de él.

10 DE OCTUBRE 2005

Michael recibió una llamada del hospital. Su padre estaba a punto de morir a causa de la leucemia, cosa que no le había contado a nadie. Michael estaba desesperado, no sabía qué hacer, así que salió de su oficina y se dirigió al hospital. Miró a su padre con ojos de melancolía. Brook cogió a su hijo de la mano.

-Quiero darte un consejo: no seas igual que yo, yo era así y perdí lo que más quería por la maldita agonía. 

Michael no pudo decir ni una sola palabra, y con lágrimas y un lo siento que salía de sus ojos vio cómo poco a poco se iba de este mundo.

10 DE OCTUBRE 2005, 12:00 de la noche

Desde afuera no se oía a nadie, parecía que el mundo estuviese de luto. Abrió la puerta de su casa y encontró una nota en el refrigerador.

-Lo siento, mi amor, pero no podemos seguir, yo quiero a alguien que esté a mi lado. P.D te quiero.

¡¡¡¡¡Plashh!!!!! Sus rodillas cayeron al suelo, se dio cuenta que por su egoísmo lo había perdido todo.

TRES AÑOS DESPUES

Michael tenía unos grandes ahorros guardados; así que dejó su bufet de abogados e hizo algo que era el sueño de su mujer y él.

Abrió una pastelería y repostería. Parecía que la suerte estaba de su lado. La tienda le iba genial. Lo curioso es que le había puesto el mismo nombre que su mujer, Lindsey Smith. La verdad solo espera al destino.

2 DE ENERO 2008, 10:30 de la mañana

Se abre la puerta, Michael se gira; una mujer alta con el cabello rubio como el oro y bien vestida se paró delante de él.

La miró, no se dijeron nada, sus miradas eran las mismas de aquella tarde en la cafetería Black and Blue.Y entonces supo que a veces la suerte está de nuestro lado y que equivocarse no significa el final.


Concurs literari Dia del llibre 2014
Accésit en castellano (categoría B) 

MI VIAJE, SU VIAJE

Llevaba mucho tiempo planeando este viaje, no sabía cómo, ni dónde, ni en qué hora. Pero lo sabía.

Antes de marcharse, se miró al espejo, con una sonrisa, pero su alma desprendía anhelo. Veía a ese hombre de ojos saltones, postrado en esa cama. Se echó el perfume de él. También cogió su sudadera y se la puso. Y antes de salir le dejó una carta con una rosa negra. La carta decía: “lo siento, te amo”.

Sería bonito que os contase lo que había escrito. Pero entonces la magia se iría. Porque los mejores momentos de nuestras vidas ocurren en la cama: “el nacimiento, el amor, la escritura… y la muerte”.

NACER Y MORIR

Una luz me iluminaba. No veía quién era. Solo recuerdo que lloraba. No quería salir de aquel lugar en el que estaba tanto tiempo. Pero al final tenía que ver el mundo. Siempre viví intensamente. No he querido guardar cada momento como una fotografía.
Pero nunca olvidaré aquel día que anhelaba no salir. Ahora os puedo decir que no quiero irme. Porque igual que la vida nos da el privilegio de vivir, también nos lo arrebata.
Y es que llevaba mucho tiempo planeando este viaje. “Nacer con lágrimas y morir con una bella sonrisa”.





diumenge, 20 de novembre del 2016

Antonia Ribas Palerm





ANTONIA RIBAS PALERM

Alumna del CEPA Pitiüses des del curs 2014-15.
ESPA

Hola a tots, companys i companyes!

Em dic Antonia i ja fa un parell d'anys que vaig començar a anar a l'escola d'adults. Després de trenta-dos anys sense estudiar, com us podeu imaginar, no va ser una tasca gens fàcil. Vaig pensar-m'ho molt i també va ser nessessari l'empenta d'algunes persones molt properes i molt estimades.

Quan em van oferir col·laborar en aquest blog i vaig llegir-ne el nom, “Talaia”, de seguida em vaig decidir. “Talaia” és un nom que sempre ha estat i estarà lligat a mi, ja que jo vaig néixer en un petit poble rural d'aquesta illa anomenada Eivissa, Sant Josep de sa Talaia.

Quan jo era petita veia les coses d'una manera molt diferent a com les veig ara. Em semblava que no tenia gaire sort, sempre em fixava en el que tenien els meus companys de classe: roba i sabates de marca, anaven sovint al cinema i de tant en tant feien algun viatge.

A casa érem una família gran i amb pocs possibles, així que la meva meta segons anava creixent era acabar l'escola, l'EGB, que era l'ensenyament obligatori que hi havia en aquell temps i que durava fins als tretze anys, i començar a treballar per guanyar diners i així poder fer tot allò que desitjava. I això vaig fer. 

Als dotze anys vaig treballar durant l'estiu i vaig guanyar diners per l'any següent pagar-me el viatge d'estudis. Abans de complir els catorze ja treballava a la cuina d'un restaurant on vaig estar set anys. Encara que era bastant dur perquè a l'estiu no lliurava ni un sol dia durant cinc mesos, he de reconèixer que vaig aprendre molt i m'ho vaig passar molt bé. Els amos havien estat periodistes i tenien molts contactes amb gent famosa a la qual vaig poder conèixer. I també vaig fer bastants viatges amb ells. El lloc que més em va impressionar de tots els que vaig visitar va ser Nova York.



Amb companys de cuina i Joana Biarnés * (restaurant Ca na Joana)

Ara que sóc gran i veig les coses des d'una altra perspectiva, m'adono que els meus pares em donaren tot el que podien i fins i tot més. Em donaren el dret a triar el que volia fer amb la meva vida.

Així doncs, des de la meva experiència, m'agradaria animar totes les persones joves i no tan joves que, pel motiu que sigui, en un moment de la seva vida deixaren els estudis sense acabar, que aprofitin l'oportunitat que se'ls brinda des de l'escola d'adults i reprenguin el que deixaren a mitges. Segur que si ho fan amb la il·lusió d'aprendre i no com una obligació, ho aconseguiran.




Molts ànims a tots i gràcies per aquesta nova oportunitat!

Per saber-ne més



  Experimentant a classe de ciències naturals


Participant a les Jornades Culturals

Sempre a totes les festes


*Joana Biarnés, una entre tots: L'extraordinària i desconeguda història de la primera fotoperiodista espanyola. Una pionera que es va avançar al seu temps en un món dominat per homes.




diumenge, 13 de novembre del 2016

Teodora Hristova



TEODORA HRISTOVA

Alumna del CEPA Pitiüses des de fa 5 anys.
Espanyol per estrangers i Català A2 i B1.

Hola, em dic Teodora. Sóc búlgara. Tinc 39 anys i treballo d'infermera. Fa 6 anys que visc a Eivissa.
Fa 5 anys vaig començar a aprendre espanyol a l'Escola d'adults. L’any passat vaig fer el curs de Català A2 amb uns companys fantàstics i una professora amb molt paciència.


Ara segueixo estudiant català, faig el curs de B1.
A més, també he participat en algunes de les activitats organitzades a l'escola. L'any passat vaig guanyar el primer premi de la categoria general del concurs de fotografia "Espais naturals d'Eivissa", que era un dels actes de les Jornades Culturals del CEPA Pitiüses, amb la fotografia “La meravellosa Salines”.


També he publicat alguns treballs de classe al Trencadís, el blog de l’alumnat del CEPA Pitiüses.
Un vídeo de la meva ciutat natal, Tryavna, a les diferents estacions de l'any. 

I una descripció d'un dels llocs més polits del meu país: Els Set Llacs de Rila.

Els Set Llacs de Rila són un dels monuments naturals més espectaculars dels Balcans (Bulgària). Un lloc encantador per ser visitat. La seva bellesa atrau molts turistes.Els Set Llacs estan situats a la muntanya de Rila, al nord-oest. Tenen un origen glacial. Cada llac té el seu propi nom, segons la seva forma i característiques.
El llac més alt és el "Salzata" (La llàgrima). Se li diu així per les seves aigües cristal·lines. Situat a una altitud de 2535 metres.
Segueix l'"Okoto" (L'ull). És el més profund dels llacs (37,5 m), amb la seva típica forma ovalada i de color blau profund quan fa bon temps. En aquest llac fan expedicions de busseig amb finalitats científiques.
A sota d'aquest, trobem el "Babreka" (El ronyó). Mirant la seva forma, no es pot trobar un nom més precís per aquest llac amb una superfície de 85 acres i costes rocoses i escarpades.
El proper llac és el "Bliznaka" (El bessó), ample i estret al mig com un rellotge de sorra. Els anys àrids es fon fins a formar dos petits llacs i d'aquí el seu nom.
Seguint la ruta, a sota, es troben els llacs "Trilistnika" (El trèvol) i "Ribnoto" (De pesca). Al costat de la riba es troba la cabana "Els Set Llacs".
El llac més baix, a uns 2095 metres sobre el nivell del mar, és el "Dolnoto" (El baix) i aquí comença el riu Dzherman. 
Tots els llacs estan connectats per estrets barrancs.
En alguns hi ha peixos, però la biodiversitat, en general, és pobra a causa de l'aigua freda de muntanya. Els llacs són alimentats pel desglaç i la pluja. Són poderosos centres d'energia.
Al blog Trencadís hi trobareu la versió del text en búlgar, una llengua indoeuropea pertanyent a la branca de les llengües eslaves, juntament amb l'eslovè, el serbocroat i el macedònic, que fa servir l'alfabet ciríl·lic:

M'agrada passar el meu temps lliure fora de casa, anar a la platja i fer rutes pels camps i boscos d'Eivissa.
La meva passió és que veure el món a través de l'objectiu de la meva càmera.



Per saber-ne més

La Teodora ens convida a visitar Kaliakra, un altre dels llocs més bonics de Bulgària. Pots llegir la descripció que en fa al blog Trencadís
http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/11/vols-coneixer-kaliakra_3.html

C:\Users\Teodora\Desktop\r_1247835929_bolata.jpg




Coneixes la faula "Els ratolins i els gats? 
La Teodora ens la va explicar en català i en búlgar.


 Vols sentir com sona en búlgar?

 






diumenge, 6 de novembre del 2016

Hernán Nogués






 HERNÁN NOGUÉS                     
 Alumne  de l'escola Curs 2015-16
 Català A2


Cuando tomé la decisión en Argentina de cambiar mi vida, dejar todo atrás y empezar de nuevo en un lugar que había elegido por su belleza, multiculturalidad y por tener grandes amigos, nunca pensé que además en el proceso de aprender la lengua de aquí, conocería un lugar como la escuela de adultos Cepa Pitiüses.

Fue un gran desafío volver a estudiar ya con mis 49 años junto a personas de todas partes del mundo. Eso fue una de las cosas que me incentivaban más cada día a ir.


No solo aprendía el catalán, sino que aprendía de mis compañeros, de sus historias de vida, de cómo vivían ellos el aprender catalán.

A la semana de llegar de Argentina, me inscribí en el curso de Catalán A2, por lo que las clases coincidían a veces con los trámites que todo recién llegado tiene que hacer. Era aún invierno y con el lento conocimiento de la lengua vinieron los días más cálidos también.

Fue un enorme placer conocer y tener de profesora a Anna Tur. Pocas personas he conocido con tanta paciencia para explicarnos cosas básicas del idioma.

Al mismo tiempo, por mi trabajo en los medios de comunicación, empecé a hacer un reportaje sobre la problemática de alquilar pisos en Eivissa. También comencé a entrenar al equipo juvenil del Ibiza Rugby Club. Se me complicaba estudiar, buscar y hacer trabajos, pero lo llevaba con una gran alegría.

Han pasado ocho meses desde que llegué a Eivissa. Actualmente no soy alumno de la escuela, ya que necesitaba hacer el curso intensivo del nivel B1 y lo tengo que realizar en otro lugar. Al pasar ocasionalmente por la escuela siento que la identifico como “mi” lugar de pertenencia en Eivissa, aunque también me parezca extraño sentir un nuevo lugar de pertenencia siendo ya adulto.


Quizás sean las excursiones que hacíamos, los vídeos donde colaboré (como el de Sant Jordi o el vídeo colectivo sobre el Quijote), el programa de parejas lingüísticas del Institut d'Estudis Eivissencs... El caso es que llevo con mucho cariño a la escuela dentro de mí y me gustaría seguir conectado con ella.

Per saber-ne més

Una de les coses que volia recuperar en el meu viatge a Eivissa era la relació amb l'esport que vaig jugar durant 14 anys, el rugbi. 
Els primers mesos de l'hivern passat vaig col·laborar entrenant els equips juvenils M 16 i M 14 de l'Ibiza Rugby Club, entrenant a l'estadi de Can Misses. 


Vam viatjar a Palma de Mallorca el maig a jugar un campionat de Beach Rugby durant dos dies. Va ser una activitat molt divertida i integradora amb els altres equips de les Illes Balears.
Actualment entreno un club de rugbi a l'illa de Mallorca, a la ciutat de Campos, que tot just ara comença a entrenar.

El meu treball de productor de TV i Cinema inclou també tasques periodístiques i de publicitat, serveis a diferents mitjans de comunicació, diaris, revistes, canals de TV i ràdios. 
També tinc una àmplia experiència en gestió cultural d'àrees de govern, en l'organització de grans esdeveniments culturals, recitals i cicles de cinema i teatre.

El meu reportatge sobre la problemàtica de llogar pis a Eivissa serà emès per la cadena IB3.


Documental vivienda, Podcast Radio Ibiza Cadena Ser
Ara també estic fent un cicle d'entrevistes per a un diari de l'illa.