dilluns, 19 de desembre de 2016

Luis Gutiérrez





LUIS GUTIÉRREZ 

Alumne d'ESPA des del curs 2015-16.

Una breu historia sobre la meva vida

Vaig néixer a València l'any 1978, però jo sempre dic que sóc un eivissenc adoptat, ja que vaig arribar a Eivissa quant tenia 4 anys i d'això ja fa 34 anys.
Visc a Sant Antoni de Portmany des de fa 12 anys, però també he viscut a Eivissa, Santa Eulàlia i Sant Josep.

Referent a la meva vida familiar, estic casat des del 2008 amb una noia que es diu Laura i tinc dues filles, la Laura i la Lucía, de 10 i 7 anys d'edat, que són la meva debilitat. Una altra part molt important de la meva família són els meus gossos, dos grans danesos, anomenats Scuby i Nala.

La meva infància a Eivissa no va ser fàcil, encara que jo sempre dic que s’aprèn de tot i sobretot del dolent i jo he après un munt…
Passarem una mica més endavant en el temps. Quan tenia 14 anys vaig començar a treballar després de l'escola a les tardes en un restaurant a Santa Eulàlia, per dur diners a casa. Quan tenia 16 anys vaig deixar l'escola i em vaig incorporar a la vida laboral per complet i des de llavors he fet un poc de tot. He treballat de mosso de magatzem, rentaplats, netejant fosses sèptiques, arreglant rentadores, encarregat de supermercat, comercial, venedor de material de fontaneria i, per últim, de funerari.

Ja fa deu anys que treballo en una funerària (Pompas Fúnebres). Quan vaig començar no havia vist un difunt mai i no sabia si m'afectaria en algun sentit, ja que per a mi era una cosa a la qual no m'havia enfrontat mai. 
El primer difunt que vaig preparar per a la seua vetlla era un home d'uns 80 anys, amb unes marques a les galtes i als orificis del nas per haver estat intubat durant diversos dies a l'hospital. Es podria dir que per a mi era un repte, ja que el que havia après una setmana abans amb Jean Monceau, una eminència en tanatoestètica i tanatopràxia, (metge en tanatologia que va embalsamar Lady Di) hauria de posar-ho en pràctica jo sol. Vaig començar a endreçar el difunt, hidratant-li la cara i les mans, després el vaig col·locar al seu fèretre. La família havia portat un vestit blau marí amb camisa blanca i corbata negra. El vaig vestir i vaig posar les mànigues de la camisa amb cura perquè sobresortissin una mica del puny de la jaqueta. Llavors vaig posar en pràctica allò après amb la cara i les mans. Després de pentinar i raspallar el vestit li vaig col·locar un rosari a les mans. "Ja esta llest!" -vaig pensar. Vaig procurar estar a prop quan van obrir la sala de vetlla, per així veure si deien alguna cosa de la meva feina. La família va entrar i va començar a plorar, no sabia què pensar: "ho hauré fet malament?" Llavors vaig entendre que els seus laments eren per la seva pèrdua en escoltar una senyora dir: "Que guapo que està!" 
Sempre havia escoltat això que aquest treball és molt poc agraït i encara que és cert des del punt de vista d'algunes famílies, personalment per a mi va ser una satisfacció saber que aquesta família que no coneixia de res, podria veure el seu pare, germà, avi o nebot de la millor manera possible.


Per a mi és una feina peculiar, no molt ben vista per tots, però naturalment tots morirem algun dia i mentre no em toqui, espero ser-hi en l'anonimat per poder ajudar.

Em considero una persona molt treballadora i seriosa quan es requereix, encara que m´agrada molt estar de broma amb els meus amics. Les meves aficions són l´esquí, tot i que fa ja dos anys des de l’última vegada que vaig anar amb els meus amics a Andorra, anar amb bicicleta amb la meva colla i patinar amb les meves filles quan puc.


Referent a la manca d’estudis, retrocedirem "una mica" en el temps. Quan era petit a l'escola no m'anava gens bé. Els meus problemes a casa es van ajuntar amb la falta d’atenció. Era un nen molt tímid, amb moltes inseguretats, inclús tartamut a l’hora de parlar amb algú. Això sí, molt maco! (ha,ha,ha!) Resumint, no tenia el que es diu un entorn adequat d’aprenentatge. Sempre he tingut una espina clavada amb aquest tema i no trobava el moment de reprendre una altra vegada amb un millor escenari, fins ara. L'any passat, després de parlar-ho amb la família, em vaig apuntar a l'escola d'adults fent un gran esforç juntament amb la meva família, ja que surto de casa a les 8:30 h. del matí i no torno fins a les deu de la nit. Els migdies els faig servir per fer els deures i per menjar, els caps de setmana a les tardes per fer els treballs que requereixen més temps, els dies que la feina m'ho permet. Però, tot i així, estic molt content per tenir l'oportunitat d'estudiar i ho recomanaria a tot el que no va tenir oportunitat de fer-ho en el seu dia.

Em considero una persona molt positiva davat la vida. El meu lema preferit és:  “Cadascú recull el que sembra”.

Per saber-ne més

Presentació per a la classe de ciències naturals de 2n d'ESPA en la qual ens explica les característiques d'uns dels paratges naturals més polits d'Eivissa.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Mercedes Álvarez





MERCEDES ÁLVAREZ 

Alumna de 2n d'ESPA
Curs 2016-17


Hola, companys i companyes!
Em dic Mercè i aquest any he començat a anar a l'escola d'adults. Quan era petita anava a l'escola del meu poble a Cuevas del Campo (Granada). Era molt tímida i crec que per això vaig abandonar els estudis, ja que no m'atrevia a preguntar quan no entenia alguna cosa. Encara avui recordo la cara d'una professora fent-me una pregunta i jo tremolant perquè no sabia la resposta. Després em vaig dedicar a ajudar els meus pares a treballar al camp, cosa que m'agradava ja que m'encanta la natura. Quan em vaig fer gran vaig decidir descobrir una nova trajectòria laboral i em vaig traslladar a Girona, després va seguir França, Suïssa i finalment em vaig establir a Eivissa. Aquí a Eivissa vaig trobar feina de seguida ja que sóc una persona molt polivalent. Després vaig formar la meva família i, al costat del meu marit, em vaig dedicar a cuidar els meus fills i a treballar.


Ara que els meus fills ja són independents, he decidit tornar a estudiar ja que és molt important aprendre i enriquir el vocabulari. M'agrada molt escoltar a la gent quan parla i entre les meues aficions està fer treballs manuals, tinc molta habilitat per l'artesania. Des de fa uns hiverns participo en un grup d'artesanes eivissenques i confeccionem a mà les parts dels vestits de pagesa, com per exemple: capells, mantons, faldellins i espardenyes.



També m'agrada molt cuinar i fer pastissos, sobretot menjars típics del meu poble.




Des de fa 25 anys treballo de temporada a l’hostaleria. Actualment exerceixo el lloc de cap de bar i menjador. M'agrada la meva feina ja que tinc facilitat per treballar en equip.

M'han agradat molt els tallers que s'han fet a l'escola a les Jornades Culturals i he participat en tots els que he pogut. Les excursions que hem fet m'han semblat molt interessants. Espero aprovar aquest curs i continuar els estudis d'ESPA.




Per saber-ne més

VERSOS Y POEMAS

1.

Hay un lugar feliz,
feliz para todo el mundo,
mundo que todos encuentran,
encuentran otro camino,
que no sabemos donde.


2.

Este desierto no tiene fin
si bien te fijas verás:
camellos, serpientes, lagartijas,
cada uno para un lugar.
Algunas plantas encontrarás
que extrañas te parecerán:
cactus, palmeras y más.
El sol quema la cara
y la arena ciega los ojos, 
a cada paso bebo agua
para continuar mi camino.

3.

Todo pasa y todo queda,
dentro de tu serenidad,

pasa sin hacer ruido,
y a veces con agilidad.
Tú guardas mis bellos sueños
y también mi realidad,
muchos momentos vividos,
y algunos por despertar.
Eres mi refugio más sincero,
donde yo me puedo expresar,
mis sentimientos internos
a ti te los puedo mostrar.

4.

Sin tu voz,
sin tu paz,
sin tu luz.
Por ti fui,
por ti vi,
por ti sentí.
El sol no ve.
La luz no es.


5.

Podrá faltarme el camino,
el río,
el mar.
Sé que me faltarán.

El camino, que no es de verdad.
El río, que no es del mar.
El viento, sé que me faltarán.

La vida, jamás.

Cuanto menos camino, más.
Cuanto más vida, más.

Ni más, no menos. Más.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Maximiliano Alcañiz


MAXIMILIANO ALCAÑIZ 

Professor de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2013-14.


Sóc Max Alcañiz, ensenyant-aprenent al CEPA Pitiüses des de fa quatre cursos. Escric aquestes línies amb pols insegur perquè els docents no estem avesats a mostrar-nos a la comunitat educativa desproveïts del rol que l’escola ens reserva. Hem desterrat dels centres escolars qualsevol rastre del nostre jo més íntim per por a mostrar-nos vulnerables o per una concepció errònia del que és la modèstia. Tanmateix, ara sabem que l’educació emocional hauria de formar part de manera irrenunciable de qualsevol procés d’ensenyament-aprenentatge.
Escric aquest text des de dues certeses. La primera: no podem demanar als nostres alumnes allò que nosaltres no estem disposats a donar. En aquest sentit, des del començament de curs estic animant molts dels meus estudiants a col·laborar en aquest blog. Amb quina credibilitat podria fer una cosa així sense donar exemple? La segona: sóc del parer que les escoles (de persones adultes, especialment) amaguen un gran tresor. Aquest tresor el formen totes les savieses particulars de les persones que hi conflueixen. Sortir a la llum, treure tot allò que cadascú porta a dins només pot conduir a institucions més sàvies i riques. Aquest blog, de manera modesta, vol ser una de les vies per fer-ho possible.
Voldria compartir amb tots vosaltres quatre aspectes de la meua vida, que no expliquen per complet qui sóc però que en donen una idea aproximada: el nomadisme, la Macaronèsia, les llengües i la literatura, i les persones que trobo a la feina.

El nomadisme
Sóc com sóc, en part, gràcies a tots els llocs pels quals he passat. La meua feina m’ha portat a viure al País Valencià, Senegal, Catalunya, Castella i, ara, Eivissa. També he passat llargues temporades a l’Argentina i als Estats Units. Allà on vaig, miro d’aprendre, fer meu l’entorn, confondre’m amb el paisatge i amb el paisanatge. No m’agrada la mirada del turista (tot i que molt sovint em toca fer-ne el paper) sinó la d’aquell que polsa el batec de la vida en un espai i un temps concrets. De tots els indrets en els quals he viscut, el lector podrà imaginar el daltabaix personal que em va suposar viure i treballar a Dakar (Senegal), submergir-me en una realitat per mi desconeguda i rebre tantes lliçons de vida. A Argentina, vaig saber el que era viure en precari, tot convivint amb la gent del barri San Martín de Mendoza. I a Nova York, vaig copsar el que és la diversitat humana. També he passat per tots els territoris de parla catalana, parant l’orella i enamorant-me de tots els accents. I finalment, Eivissa. Aquí he après a estimar, si cal més, la terra: un territori i una cultura. Quan hagi de marxar de l’illa, aquest serà el meu patrimoni, que ningú ja em podrà arrabassar.

La Macaronèsia
Fa molts anys vaig veure Un lugar en el mundo, la pel·lícula d’Adolfo Aristaráin. No sé ben bé de què parlem quan diem el nostre lloc al món. A aquells que hem viscut en moltes bandes i portem una vida nòmada, ens costa trobar el nostre centre de gravetat. Ara bé, tot plegat no impedeix que hi hagi llocs on tot cobra sentit i ens hi sentim a gust. En el meu cas, és això el que em passa a la Macaronèsia, un grapat d’arxipèlags atlàntics (Canàries, Açores, Madeira, Cap Verd...). Tot i no tenir cap lligam ni familiar ni d’altre tipus, podria dir que allà em trobo com a casa. Explicar què em fa sentir així no és fàcil. Podria parlar dels colors: el blau (de l’oceà, del cel i de les hortènsies de Terceira), el negre (de les colades de lava i de l’arena de les platges), el blanc (del desert, de les dunes de Fuerteventura i de la boira de Corvo), el vermell (dels volcans de Lanzarote), el verd (de la caldera de Faial i la laurisilva de La Gomera)... Podria parlar de les altures: el Teide a Tenerife, el Pico a l’illa del mateix nom, el Roque Nublo a Gran Canària, el Roque de los Muchachos a La Palma... Podria parlar d’un territori en moviment: el volcà dels Capelinhos a Faial, Restingolita a El Hierro, el volcà de Fogo, el Teneguía a La Palma... O podria parlar del vent fresc i suau de l’Atlàntic. O millor, si voleu posar imatges a aquestes paraules, podeu visitar el meu blog de fotos (macaronesia-mm.tumblr.com).

Les llengües i la literatura
Les llengües i la literatura sempre m’han acompanyat des de ben petit. A més d’estudiar filologia, he fet un tast a l’aprenentatge de moltes llengües. No en parlo cap completament bé però sempre m’ha divertit començar a dominar un altre codi. La passió per la literatura em ve d’aquell estiu que el meu professor de batxillerat em va fer llegir La Regenta de Leopoldo Alas “Clarín”. D’aleshores ençà, moltes obres i autors m’han ajudat a construir-me com a lector i com a persona: J. M. Coetzee, W. G. Sebald, José Saramago, Gabriel García Márquez, Belén Gopegui, Javier Cercas, Pere Calders, Miquel Martí i Pol... Des de fa uns anys, procuro llegir moltes de les obres d’autors africans que es tradueixen al català o al castellà. Sortosament, cada vegada en són més! Aquesta curiositat m’ha dut a fer descobertes literàries que altrament m’haurien passat per alt. Parlo d’autors i autores com ara: Chimamanda Ngozi Adichie, Teju Cole, Chigozie Obioma, Taiye Selasi, Fatou Diome, Boubacar Boris Diop, Dinaw Mengestu, Mia Couto, Emmanuel Dongala, Chinua Achebe... I tot i no ser africanes, Jhumpa Lahiri i Hiromi Kawakami. A hores d’ara, no concep el meu temps lliure sense la lectura i sense l’íntima esperança que hi ha un llibre fantàstic esperant que jo el descobreixi per canviar-me la vida.

Les persones que trobo a la feina
Tinc una professió privilegiada. Ho sé des de fa temps, des que vaig adonar-me que mai s’acaba d’aprendre i que no hi ha viatge més apassionant que el de descobrir la diversitat humana. He fet classe a molts llocs (com ja he explicat abans) i en tots ells m’he trobat persones que m’han deixat una profunda petjada. El docent que pensi que no té res a aprendre del seu alumnat està perdut. Conscient d’això, fa un parell d’anys vaig començar a escriure el blog Vislumbramos (vislumbramos.wordpress.com). Es tracta d’un work in progress, una feina que ara sé que no acabarà mai i que consisteix a restablir el contacte amb alguns dels meus exalumnes i excompanys. A partir d’aquest diàleg, rescato els ensenyaments que els altres ens tenen reservats. També reflexiono al voltant de la professió docent i de la vida. A més, hi ha altres referències literàries, cinematogràfiques o teòriques que toquen el tema de les relacions entre ensenyants i aprenents. Dos anys després de començat el projecte només puc parlar de tot el que m’ha aportat, de les amistats recuperades i de les moltes lliçons de vida apreses.

Aquests són els fragments de mi que he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies per llegir-me i gràcies per acompanyar-me en aquest tram del camí!

Per saber-ne més

Poemes de la sèrie "Aceptación".

          1
En conjunto, ¿qué más
prueba que caminar
por la deriva
del azar?
Creerse inmune,
signo sin cifra,
contra todo sentido.


          2
Lo que queda
cuando la niebla retrocede.
Lo que queda,
ni más ni menos: 
una incierta punzada
sepultada en la marisma,
la conciencia
de que cualquier intento
acaba pereciendo.

          3
No está de más
la niebla,
imaginar que se ve
el fondo...
Contra el mundo,
el pálpito,
y caminar rendido
sin ninguna certeza.

Podeu llegir-los tots en aquest enllaç:
https://drive.google.com/file/d/0BwoVbhjGjAKlNVZsTHdfWHJLdGpPOFhMU2dNdHBYdXA3cUpz/view?usp=sharing

Fotos de la Macaronèsia: blog macaronesia-mm.tumblr.com



Gasadalur 2

Històries de vida a l'àmbit escolar:
blog 
vislumbramos.wordpress.com
 

Aquí trobareu un enllaç a totes les persones protagonistes d'aquest blog:
  1. Lucía Rueda.
  2. Pilar Hernández.
  3. Álex P.
  4. Mar Batista.
  5. Chus Carrascosa.
  6. Carme Laborda.
  7. Gari Enchev Enev.
  8. Amparo Hinojo.
  9. Ramón Morte.
  10. Juan Carlos Gómez Vaquero.
  11. Carlos Matos Lagoa.
  12. Olga Nohales.
  13. Álvaro Herrero.
  14. Eva G.
Poesia visual: blog col·lectiu poematge.blogspot.com

Tendals

Una vegada vaig veure el món.
Estava com si encara no s'hagués
aixugat la roba i esperés que algú
l'arreplegués dels tendals de l'hivern.


Atlanterrània


Estacions de pas

Sota les fulles transcorren les estacions;
també, els aefectes del temps.

De tot cor

Del cor de l'home, les fulles
que el vent llença a la roca.


Cala Aubarca (àudiopoema)