dilluns, 5 de desembre del 2016

Maximiliano Alcañiz


MAXIMILIANO ALCAÑIZ 

Professor de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2013-14.


Sóc Max Alcañiz, ensenyant-aprenent al CEPA Pitiüses des de fa quatre cursos. Escric aquestes línies amb pols insegur perquè els docents no estem avesats a mostrar-nos a la comunitat educativa desproveïts del rol que l’escola ens reserva. Hem desterrat dels centres escolars qualsevol rastre del nostre jo més íntim per por a mostrar-nos vulnerables o per una concepció errònia del que és la modèstia. Tanmateix, ara sabem que l’educació emocional hauria de formar part de manera irrenunciable de qualsevol procés d’ensenyament-aprenentatge.
Escric aquest text des de dues certeses. La primera: no podem demanar als nostres alumnes allò que nosaltres no estem disposats a donar. En aquest sentit, des del començament de curs estic animant molts dels meus estudiants a col·laborar en aquest blog. Amb quina credibilitat podria fer una cosa així sense donar exemple? La segona: sóc del parer que les escoles (de persones adultes, especialment) amaguen un gran tresor. Aquest tresor el formen totes les savieses particulars de les persones que hi conflueixen. Sortir a la llum, treure tot allò que cadascú porta a dins només pot conduir a institucions més sàvies i riques. Aquest blog, de manera modesta, vol ser una de les vies per fer-ho possible.
Voldria compartir amb tots vosaltres quatre aspectes de la meua vida, que no expliquen per complet qui sóc però que en donen una idea aproximada: el nomadisme, la Macaronèsia, les llengües i la literatura, i les persones que trobo a la feina.

El nomadisme
Sóc com sóc, en part, gràcies a tots els llocs pels quals he passat. La meua feina m’ha portat a viure al País Valencià, Senegal, Catalunya, Castella i, ara, Eivissa. També he passat llargues temporades a l’Argentina i als Estats Units. Allà on vaig, miro d’aprendre, fer meu l’entorn, confondre’m amb el paisatge i amb el paisanatge. No m’agrada la mirada del turista (tot i que molt sovint em toca fer-ne el paper) sinó la d’aquell que polsa el batec de la vida en un espai i un temps concrets. De tots els indrets en els quals he viscut, el lector podrà imaginar el daltabaix personal que em va suposar viure i treballar a Dakar (Senegal), submergir-me en una realitat per mi desconeguda i rebre tantes lliçons de vida. A Argentina, vaig saber el que era viure en precari, tot convivint amb la gent del barri San Martín de Mendoza. I a Nova York, vaig copsar el que és la diversitat humana. També he passat per tots els territoris de parla catalana, parant l’orella i enamorant-me de tots els accents. I finalment, Eivissa. Aquí he après a estimar, si cal més, la terra: un territori i una cultura. Quan hagi de marxar de l’illa, aquest serà el meu patrimoni, que ningú ja em podrà arrabassar.

La Macaronèsia
Fa molts anys vaig veure Un lugar en el mundo, la pel·lícula d’Adolfo Aristaráin. No sé ben bé de què parlem quan diem el nostre lloc al món. A aquells que hem viscut en moltes bandes i portem una vida nòmada, ens costa trobar el nostre centre de gravetat. Ara bé, tot plegat no impedeix que hi hagi llocs on tot cobra sentit i ens hi sentim a gust. En el meu cas, és això el que em passa a la Macaronèsia, un grapat d’arxipèlags atlàntics (Canàries, Açores, Madeira, Cap Verd...). Tot i no tenir cap lligam ni familiar ni d’altre tipus, podria dir que allà em trobo com a casa. Explicar què em fa sentir així no és fàcil. Podria parlar dels colors: el blau (de l’oceà, del cel i de les hortènsies de Terceira), el negre (de les colades de lava i de l’arena de les platges), el blanc (del desert, de les dunes de Fuerteventura i de la boira de Corvo), el vermell (dels volcans de Lanzarote), el verd (de la caldera de Faial i la laurisilva de La Gomera)... Podria parlar de les altures: el Teide a Tenerife, el Pico a l’illa del mateix nom, el Roque Nublo a Gran Canària, el Roque de los Muchachos a La Palma... Podria parlar d’un territori en moviment: el volcà dels Capelinhos a Faial, Restingolita a El Hierro, el volcà de Fogo, el Teneguía a La Palma... O podria parlar del vent fresc i suau de l’Atlàntic. O millor, si voleu posar imatges a aquestes paraules, podeu visitar el meu blog de fotos (macaronesia-mm.tumblr.com).

Les llengües i la literatura
Les llengües i la literatura sempre m’han acompanyat des de ben petit. A més d’estudiar filologia, he fet un tast a l’aprenentatge de moltes llengües. No en parlo cap completament bé però sempre m’ha divertit començar a dominar un altre codi. La passió per la literatura em ve d’aquell estiu que el meu professor de batxillerat em va fer llegir La Regenta de Leopoldo Alas “Clarín”. D’aleshores ençà, moltes obres i autors m’han ajudat a construir-me com a lector i com a persona: J. M. Coetzee, W. G. Sebald, José Saramago, Gabriel García Márquez, Belén Gopegui, Javier Cercas, Pere Calders, Miquel Martí i Pol... Des de fa uns anys, procuro llegir moltes de les obres d’autors africans que es tradueixen al català o al castellà. Sortosament, cada vegada en són més! Aquesta curiositat m’ha dut a fer descobertes literàries que altrament m’haurien passat per alt. Parlo d’autors i autores com ara: Chimamanda Ngozi Adichie, Teju Cole, Chigozie Obioma, Taiye Selasi, Fatou Diome, Boubacar Boris Diop, Dinaw Mengestu, Mia Couto, Emmanuel Dongala, Chinua Achebe... I tot i no ser africanes, Jhumpa Lahiri i Hiromi Kawakami. A hores d’ara, no concep el meu temps lliure sense la lectura i sense l’íntima esperança que hi ha un llibre fantàstic esperant que jo el descobreixi per canviar-me la vida.

Les persones que trobo a la feina
Tinc una professió privilegiada. Ho sé des de fa temps, des que vaig adonar-me que mai s’acaba d’aprendre i que no hi ha viatge més apassionant que el de descobrir la diversitat humana. He fet classe a molts llocs (com ja he explicat abans) i en tots ells m’he trobat persones que m’han deixat una profunda petjada. El docent que pensi que no té res a aprendre del seu alumnat està perdut. Conscient d’això, fa un parell d’anys vaig començar a escriure el blog Vislumbramos (vislumbramos.wordpress.com). Es tracta d’un work in progress, una feina que ara sé que no acabarà mai i que consisteix a restablir el contacte amb alguns dels meus exalumnes i excompanys. A partir d’aquest diàleg, rescato els ensenyaments que els altres ens tenen reservats. També reflexiono al voltant de la professió docent i de la vida. A més, hi ha altres referències literàries, cinematogràfiques o teòriques que toquen el tema de les relacions entre ensenyants i aprenents. Dos anys després de començat el projecte només puc parlar de tot el que m’ha aportat, de les amistats recuperades i de les moltes lliçons de vida apreses.

Aquests són els fragments de mi que he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies per llegir-me i gràcies per acompanyar-me en aquest tram del camí!

Per saber-ne més

Poemes de la sèrie "Aceptación".

          1
En conjunto, ¿qué más
prueba que caminar
por la deriva
del azar?
Creerse inmune,
signo sin cifra,
contra todo sentido.


          2
Lo que queda
cuando la niebla retrocede.
Lo que queda,
ni más ni menos: 
una incierta punzada
sepultada en la marisma,
la conciencia
de que cualquier intento
acaba pereciendo.

          3
No está de más
la niebla,
imaginar que se ve
el fondo...
Contra el mundo,
el pálpito,
y caminar rendido
sin ninguna certeza.

Podeu llegir-los tots en aquest enllaç:
https://drive.google.com/file/d/0BwoVbhjGjAKlNVZsTHdfWHJLdGpPOFhMU2dNdHBYdXA3cUpz/view?usp=sharing

Fotos de la Macaronèsia: blog macaronesia-mm.tumblr.com



Gasadalur 2

Històries de vida a l'àmbit escolar:
blog 
vislumbramos.wordpress.com
 

Aquí trobareu un enllaç a totes les persones protagonistes d'aquest blog:
  1. Lucía Rueda.
  2. Pilar Hernández.
  3. Álex P.
  4. Mar Batista.
  5. Chus Carrascosa.
  6. Carme Laborda.
  7. Gari Enchev Enev.
  8. Amparo Hinojo.
  9. Ramón Morte.
  10. Juan Carlos Gómez Vaquero.
  11. Carlos Matos Lagoa.
  12. Olga Nohales.
  13. Álvaro Herrero.
  14. Eva G.
Poesia visual: blog col·lectiu poematge.blogspot.com

Tendals

Una vegada vaig veure el món.
Estava com si encara no s'hagués
aixugat la roba i esperés que algú
l'arreplegués dels tendals de l'hivern.


Atlanterrània


Estacions de pas

Sota les fulles transcorren les estacions;
també, els aefectes del temps.

De tot cor

Del cor de l'home, les fulles
que el vent llença a la roca.


Cala Aubarca (àudiopoema)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada