diumenge, 29 de gener de 2017

Sílvia Escandell


    
    SILVIA ESCANDELL MORATO
    Alumna d'Accés a UIB
    Curs 2016-17





Hola, amics:
Soy Silvia Escandell Morato. Cuando Anna y Max me pidieron que contase algo de mí en este blog nunca pensé que me costaría tanto, pero una vez vencida la timidez y el miedo “escénico” voy a intentar hacerlo lo mejor que sepa.

Aunque me considero ibicenca, nací en Sevilla, por capricho de mi madre que era de allí. Mis primeros cuatro años de vida los pasé en Argel (norte de África).


La historia de mi familia paterna, casi una novela de aventuras, está ligada a ese país que acogió a principios del siglo XX a mis bisabuelos paternos. Debido a las condiciones de miseria que se vivían en el campo de Ibiza en aquella época, 1910-1915 aproximadamente, mis bisabuelos emigraron con toda su familia al norte de África. Lo hicieron en llaüt a vela y la travesía duró 15 horas. Allí nació mi padre y gran parte de la familia que aún conservo. Mis padres se conocieron por correspondencia (el internet de los 60) y de esa unión nacimos mi hermano y yo. En 1972 mis padres decidieron mudarse a Ibiza, la tierra de mis antepasados y aquí empezamos una nueva vida.
                      

Curiosamente mis primeros recuerdos ibicencos están ligados al colegio de “Sa Bodega”, donde hoy día preparo la PAU. Este fue mi colegio durante toda la EGB. También recuerdo con cariño los juegos en la calle con los compañeros y vecinos del barrio. Había inmensos descampados y zonas “salvajes” donde jugar. Se acababa el juego cuando tu madre (y aún peor, tu padre) te llamaba para cenar sacando la cabeza por la ventana. Fui una niña feliz, risueña y, sobre todo, parlanchina.

                                   



Acabada la EGB pasé al instituto Santa María, compaginando el bachillerato con estudios en la antigua “Alianza Francesa”. Mi padre quería que conservara la lengua, decía que así podría comunicarme con el resto de la familia que reside en Francia. En Santa María hice grandes amigos que aún hoy conservo. Con Anna, nuestra profe de catalán, compartí promoción: ella iba al 1º de BUP A y yo al 1º B. Desgraciadamente no acabé el bachillerato, tuve dificultades con asignaturas de ciencias, me desanimé mucho y abandoné en 3º de BUP. Inmediatamente empecé a trabajar. Esa es la razón por la cual hoy día estoy aquí.
Tengo que decir que estoy encantada, me siento feliz aprendiendo y compartiendo con los compañeros esta experiencia. Espero sacarme esa espinita que tengo con la selectividad. Si puedo, intentaré hacer Educación Primaria. Será todo un reto personal. Un aplauso también para los profes que hacen esta gran labor. Si la educación con niños es bonita (no olvidemos que es obligatoria) creo que aún más lo es en adultos, ya que aquí venimos voluntariamente.

Hablaré un poco de mis aficiones: la lectura es una de ellas, leo casi todo lo que cae en mis manos, mi marido me contagió esta gran pasión. También el cine: me gustan las películas que están un poco al margen de lo comercial. Y las excursiones al campo, sea para recolectar setas o simplemente para dar un paseo. En mayo o junio acostumbro a recoger hierbas para preparar herbes eivissenques, dicen mis amigos que me quedan buenísimas.

                     

La cocina es otra de mis aficiones, sobre todo la repostería. ¡Soy muy golosa!
  
                     

Por último mi gran pasión, ahora aparcada por motivos familiares: viajar. Junto a mi marido he visitado un gran número de países y ciudades. A veces lo hacíamos en coche por la península, pero también por Francia, Alemania, Polonia, Marruecos… 

                        
                      


Guardo un grato recuerdo de México, pero el viaje que más me gustó fue el de Tailandia y Bali. Allí estuvimos casi un mes. Aparte de viajar por placer, también hacíamos negocios. Comprábamos y vendíamos artículos de regalo, bisutería y joyas de plata. 
    
                    
                

Después vinieron las niñas, una de 19 años y otra de 13. Con ellas también salimos, pero no resulta tan fácil compaginar los estudios y el ocio.

Bueno, espero no haberos aburrido con mi relato. Me despido hasta la próxima y os invito a participar en este blog. ¡Hasta pronto!

Per saber-ne més


 Club Diario de Ibiza Taula Rodona 
"Tothom hauria de ser feminista"

Club de lectura: Noves dames del crim

Excursió a ses Salines (Jornades culturals)

diumenge, 22 de gener de 2017

Ele Almirón Durán


 IMG-20170112-WA0018.jpg 

ELE ALMIRÓN DURÁN
Forma part del personal no docent des del curs 2015-16.





IMG-20170112-WA0004.jpg
¡Hola! Me llamo Ernestina, pero desde pequeña me llaman Ele (porque mi abuela me decía Elestina). Soy de Santa Cruz del Comercio, un pueblecito de Granada. Desde los ocho años vivo en Ibiza. Mi hermano mayor, Paco, vino a trabajar y le encantó la isla, así es que convenció a mis padres. Y desde entonces estamos aquí. De eso hace ya cuarenta y dos años.
Soy la quinta de siete hermanos (5 niños y 2 niñas).

IMG-20170112-WA0005.jpg

Hace años que conozco a mi marido y hace 23 que estoy casada. Tengo un niño de 19 años y una niña de 15. Tenemos una perrita: Chiqui. A todos en casa nos gustan mucho los animales, ir de viaje, esquiar –aunque a mí no tanto-, dar paseos por la playa y el campo. Cuando podemos vamos con los amigos, los perritos, bocata… ¡y a caminar!
IMG-20170112-WA0003.jpg

Estudié en el Colegio Portal Nou. En aquel entonces estaba donde ahora está el Parque Reina Sofía. Gracias a mis profesores pude terminar octavo. Y por ello les doy las gracias: Elodia, Tasio, Francisca, Catalina y Antonia. Con mi profesor de gimnasia, Tasio, empezamos a jugar a voley. Nos gustaba mucho.
 
IMG-20170112-WA0017.jpg

A los 16 años empecé a trabajar en una guardería. Me gustaban mucho los niños y fueron casi nueve años en los que disfruté mucho con ellos. Se llamaba Pekes. Tengo un gran recuerdo. En aquel entonces tuvimos que hacer un cursillo de puericultura para poder seguir en la guardería. A parte de trabajo encontré la amistad y es que aún seguimos siendo amigas mis compañeras de la guardería. Empezamos a salir juntas, nos echamos novio, nos casamos y tuvimos niños. Nos juntamos de tanto en tanto. 
IMG-20170112-WA0007.jpg


 
También trabajé en un videoclub. Teníamos chuches, revistas, vendíamos pelis, etc. Se llamaba Videoclub 2000 y estaba al lado de correos. 
Era de Antonio Isasi Isasmendi, un famoso director de cine y una bellísima persona. Me alegro mucho de haberlo conocido. Estuve unos seis años trabajando para él.

Después estuve trabajando dos temporadas en unas oficinas de cambio de moneda en Santa Eulalia, donde también hice una buena amistad. Las dos nos quedamos embarazadas casi al mismo tiempo. Nuestras hijas se llevan una semana de diferencia, empezaron a ir al cole juntas, al instituto y son amiguitas desde que nacieron. Después con otra amiga trabajé haciendo horas y nuestros maridos también trabajaron juntos.
Gracias al marido de mi amiga de las oficinas, empecé a trabajar en el instituto de Sant Agustí.
Y ahora estoy aquí, en el CEPA Pitiüses, donde desde el primer día me han tratado todos muy bien, como una más, y estoy muy contenta de estar aquí. Es Anna la que me ha animado a participar en este blog. Fue profesora de mi hijo en el instituto Blanca Dona, y yo fui alumna de su madre Francisca en el Portal Nou. Estoy trabajando aquí gracias a una compañera del instituto  de Sant Agustí. Una anécdota más en mi vida: se llama como yo y nació el mismo día que yo: el cinco de enero. ¡Casualidades de la vida!

20160614_121302.jpg

Me gusta la costura. Gracias a mis hijos que bailan "ball pagès" desde pequeños en la Colla de Sant Rafel, me apunté a un cursillo de “espardenyes” y le hice unas a mi hija. Luego un refajo, un “gipó”, dos vestidos de fiesta y otro de pou, pañuelo, lazo, flores.
A mi hijo le he bordado el chaleco. Hice una barretina, un pañuelo… 



También me gusta cocinar  postres, como la típica greixonera (la cual me la enseñó a hacer mi suegra ya que mi marido es ibicenco), también la paella, el sofrit pagès…
IMG-20170112-WA0008.jpgIMG-20170112-WA0002.jpg

Me gusta la jardinería. Siempre estoy liada con mi pequeño jardín, me entretiene mucho y me relaja. Lo de la costura y las plantas lo he heredado de mi madre.

Soy ordenada de siempre, tímida y siempre pienso bien de la gente. Me cuesta mucho pensar mal de alguien. Pienso que todo el mundo debería vivir su vida sin hacer daño a nadie y no meterse en la vida de los demás.

Per saber-ne més

13 Ele neteja.jpg
Dins la comunitat educativa tots som importants, l’educació és una tasca de tots. Si un professor o un alumne falta un dia, molt probablement no es notarà gaire, el centre seguirà funcionant amb normalitat. Però si falta el personal de neteja, el centre estarà inhabitable.
En silenci, pacientment, l’Ele van movent les taules, recollint el contingut de les papereres, netejant el que entre tots embrutam i posant les coses al seu lloc. Així, una setmana i una altra, cada dia, perquè sempre tot estigui col·locat i net.
Molts de nosaltres no pensam en aquesta tasca quotidiana i indispensable que fa que el centre sigui transitable i acollidor. Estam tan habituats a aquesta imatge que quasi no li donam importància. La seva feina també fa possible que els alumnes puguin estudiar en millors condicions. 

Ele, gracias por cuidar de nuestras plantas durante el verano, por tu amabilidad, por tu paciencia, por tu silencio, por tu trabajo eficaz, por esta tarea imprescindible para que el centro funcione. Gracias por hacer posible que cada día la estancia en la escuela sea más agradable y acogedora.

diumenge, 15 de gener de 2017

Pep Serra Guasch

IMG_0267.JPG

PEP SERRA GUASCH
Alumne de català B2.
Curs 2016-17.





Som en Pep Serra Guasch. Vaig néixer a Formentera fa 60 anys. Com deveu imaginar, la vida a Formentera fa 60 anys no era tan fàcil com ara: recursos molt limitats, sanitat bàsica, escola primària, etc. El meu pare era patró d'un vaixell que feia la línia Eivissa-península-Eivissa, per tant, la vida familiar era poca.


Quan tenia nou anys, vinguérem a viure a Eivissa. Per nosaltres poder tenir a casa coses tan bàsiques com llum elèctrica, gas butà, televisor, nevera, cuina de gas o tenir un bany dins la casa, va ser un canvi radical. I com no, tenir accés a metges, l'hospital, l'institut, etc.
Vaig acabar els meus estudis a l'institut Santa Maria i per manca de recursos econòmics vaig començar a treballar. Ràpidament em vaig adonar de la necessitat de tenir més coneixements per poder millorar a la feina. Vaig estudiar una carrera de grau mitjà, com estudiant lliure, a la universitat de Valencià. Treballava i a la nit estudiava.
La meva formació és d'economia, números i dades: som màster en administració i direcció d'empreses. Tota la vida he treballat a empreses dedicades al comerç. M'apassiona el món de les vendes i el màrqueting comercial. Fins fa un any era el director de Pasa Eivissa, una companyia que agrupa més de quaranta supermercats d'alimentació arreu d'Eivissa i Formentera.
Un problema de salut, del qual parlaré més endavant, va fer que deixàs les responsabilitats directives i em dedicàs a recuperar la meva salut. Ara treball només els mesos d'estiu.
Estic casat i tenc dos fills. Com anècdota us diré que el dia que vaig conèixer la meva dona (els dos encara anàvem a l'institut), vaig anotar a l'agenda escolar que aquell dia havia conegut la que seria la meva dona. Anys més tard (estudis fora d'Eivissa, servei militar, etc.), ens vàrem casar i tota la vida junts.
I dels meus fills, què he de dir-vos? Són meravellosos. Estic molt orgullós d'ells. Ja fa prop de tres anys, la nostra filla ens donà el primer nét.
La gent que em coneix, tant en el món laboral com en el personal, diu que som una persona molt ordenada, reflexiva, dialogant, alegre, que sé el que vull, que sé escoltar i que som un motivador nat. En el tractament cara a cara som molt bo.

M'encanta llegir (temes d'economia, història antiga). Som admirador d'Asterix i Obelix. Tinc quasi tots els seus llibres en català, castellà i anglès.
M'agrada el cinema per descansar la ment. M'agraden les pel·lícules en blanc i negre, sobretot les de l'oest (Rio Bravo, Bailando con lobos o Horizontes de grandeza, per anomenar-ne algunes que he vist darrerament), però no les de l'oest amb tirs i morts. M'agraden les que tracten de transmetre valors com l'amistat o la lluita personal. De vegades també veig pel·lícules de comèdia (Notting Hill, Un paseo por las nubes). El que es tracta és passar uns moments agradables.

M'encanta escriure. Vaig fer el propòsit de fer un blog quan anava a Mallorca a fer radioteràpia amb la finalitat de no oblidar tots aquells dies, experiències i sensacions. Vaig continuar escrivint i, la veritat, gaudeix molt. Per aprendre a escriure millor la meva llengua vaig començar el català B2 al CEPA. La meva mestra va motivar-me a escriure en aquesta llengua i des de fa unes setmanes tots els meus escrits són en català, amb faltes d’ortografia, però en català.
M'encanta passejar pel camp, per la costa, per la natura, conèixer llocs i racons desconeguts de la nostra illa.
M'agrada la fotografia, de fet, ara estic fent un curset al CEPA per aprendre a fer millors fotos.
M'encanta el teatre. Quan era jove vaig formar part durant alguns anys del Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis. Fèiem teatre i ens divertíem. Tinc un bon record d'aquells anys i també, no cal dir-ho, un bon grapat d'amics.
file-1.jpeg

I com no, m'agrada viatjar. He estat per quasi totes les Illes Canàries (heu d'anar a La Palma!) i per quasi tot Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Madrid o Valencià). Pel que fa a l'estranger, conec Franca, Itàlia, Portugal, Txèquia, Grècia, Turquia, Creta, Tunícia o Marroc. Darrerament viatjo molt a Anglaterra. El meu fill viu i treballa allí i quan tenc una oportunitat vaig a passar uns dies amb ell i la seva parella.
El viatge més llarg i diferent dels altres ha estat a Las Vegas, un Disney Word per a adults. I el més recent, un creuer en vaixell per Venècia, Itàlia, Grècia, Estambul, i Croàcia. Era el meu primer creuer i em va agradar moltíssim.

P1011203.JPG Las Vegas 2008 036.jpg


Però aquí, avui, no vull parlar-vos més dels meus estudis, feines o gustos. Vull parlar d'un tema, possiblement dur, possiblement no molt adequat per aquest blog, però que a mi em va canviar la vida i crec d'interès per tots perquè diuen que un de cada cinc homes tindrà el mateix problema que jo al llarg de la seva vida.
Vull deixar el meu testimoni, com un escrit d'alegria, optimista i motivador. En uns percentatges molt elevats el càncer té cura. El que cal és tenir uns bons hàbits de prevenció i portar una vida sana.
Fa tres anys em diagnosticaren un greu càncer de pròstata. La notícia fou una novetat molt important, molt dura. Jo que tota la vida ho controlava tot i tenia solucions per tot, em vaig trobar amb un problema al qual no sabia com fer front.

Però vaig decidir tirar endavant i lluitar. Vaig operar-me i, mesos més endavant, ens adonarem que havien quedat restes del càncer. Em varen fer radioteràpia per "netejar" el meu cos de cèl·lules dolentes. Durant quatre mesos anava cada dia a Mallorca a fer tractament i tornava el mateix dia cap a casa.
A l'hospital veia tot tipus de malats com jo. Diria que n’hi havia dos tipus: els que tenien molta por i abaixaven el cap per la malaltia i els que com jo anaven amb el cap ben alt, forts, animats i amb ganes de lluitar per guanyar la malaltia.
Quan em van comunicar que tenia càncer, em començà a donar voltes pel cap una idea: havia de canviar la meva vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i gaudir amb el que m'agradava de debò.


De fet, el metge quan em va comunicar que tenia càncer em va dir: Tranquil, que se'n sortirà. Però miri -i tragué del calaix de la seva taula un metre, d'aquells de fusta, i va fer: clac, clac i obrí tot el metre. Això és la seva vida. I miri: clac, clac -el replegà fins a quedar tan sols tres dels deu trossos de fusta. Això és el que més o menys li queda de vida. Ho gaudeixi.

Ho vaig tenir clar. Com la meva companya Montse Cirera quan es va jubilar, vaig prendre bàsicament tres decisions.

Primera: havia de cuidar la meva ment.
Havia d'acceptar les coses com són i entendre les conseqüències, que possiblement durarien tota la vida. La meva oncòloga i la meva oncopsicòloga varen fer-me entendre el que em passava i em senyalaren el camí a l’aceptació de la malaltia. D'acord amb l'empresa, vaig rebaixar la càrrega de feina i ara tan sols treball els mesos d'estiu. Els mesos d'hivern són per recuperar-me i cuidar-me.
I també, per tenir la ment ocupada, vaig matricular-me a la UOM (Universitat Oberta per a Majors), a català B2 al CEPA i a un curset de fotografia. Nous companys, nous amics, noves coneixences i noves experiències.

Segona: havia de cuidar el meu cos.
Per això vaig començar anar a fisioteràpia per recuperar el sòl pèlvic i vaig seguir els consells de la meva fisioterapeuta respecte a quina havia de ser la meva alimentació, la meva activitat física i el meu descans. Punts claus: fer exercici, cuidar l'alimentació i dormir el necessari.

I tercera: havia de recuperar els meus valors.
Principalment, la família, tornar a tenir temps per a la meva dona, els meus fills, el meu nét, la resta de família i els amics. He recuperat el plaer d'estar sol amb la meva dona, passejar, compartir moments i activitats.
Vaig descobrir el plaer d'estar amb el meu nét i veure com dia a dia va creixent. Els estius a la platja, compartint jocs i passejos, no tenen preu.
Vaig recuperar el temps per estar amb els fills i parlar hores i hores amb ells. Mai havia parlat tant amb el meu fill com ara. Cada dia ens posam en contacte. Estar lluny no és impediment per no estar comunicats i seguir fent família. Amb la meva filla el contacte és personal perquè procuram dinar tots plegats cada dia de feina. Tenim temps per parlar, contar-nos coses, i seguir sent una família forta i ben avinguda, com una pinya.
He pogut passar moltes hores amb la meva mare i les meves germanes parlant i recordant la nostra infantesa. He tornat a tenir temps per estar amb els amics xerrant, fent un cafè o arreglant el món.

Per acabar, voldria recordar un trosset d'una cançó molt coneguda "Me olvide de vivir". Diu, entre altres coses:
"De tanto correr por la vida sin freno.
Me olvidé que la vida se vive un momento.
De tanto querer ser en todo el primero.
Me olvidé de vivir los detalles pequeños."

Fa tres anys estava malat, no gaudia de la meva vida, només passava per ella. Ella em va donar un toc, un avís. Aquest avís està tenint un preu alt, però no té comparació amb el que he aconseguit: estar bo i ser feliç.



diumenge, 8 de gener de 2017

Anna Tur

10731114_10205369242458463_2578047934006206966_n.jpg

ANNA TUR
Professora de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2014-15.




Som n’Anna Tur. No em pensava que un text com aquest de presentació que deman tan sovent als alumnes en començar un curs em resultàs tan difícil. Com bé deia en Max Alcañiz, si animam l’alumnat a participar en aquest blog de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses, el professorat no ens en podem mantenir al marge. Així que jo també us explicaré una mica qui som.

Eivissa
La meua vida ha estat lligada sempre a Eivissa, llevat dels anys de formació universitària a Barcelona, el primer any de feina a Menorca i els cinc anys que vaig treballar a Manresa i rodalies, etapes totes molt enriquidores, de les quals us en parlaré més endavant.
10407152_10205429942735932_6338792090318272800_n.jpgVaig tenir una infància feliç, en una família nombrosa, majoritàriament de dones. Som quatre germanes. Crec que he estat de l’última generació de boixos i boixes de Vila que passàvem les tardes sols jugant al carrer (a la xinga, a la corda, a l’amagat…) i tornàvem a casa quan ens cridaven per sopar.
D’aquella nena que vaig ser crec que encara conservo una certa ingenuïtat, la timidesa fins que tenc confiança, la curiositat i la inquietud per descobrir coses noves. M’agraden els versos d’Emily Dickinson: "Crec i descrec cent cops cada hora. Això em manté àgil la fe".

Els estudis
Vaig anar a l’escola sa Graduada i a l’institut Santa Maria, centres que encara existeixen, però no reconec com a propis, ja que els edificis actuals s’han reconstruït. De l’escola sempre tindré un record afectuós cap a totes les “doñas” que em van ensenyar al llarg de l’EGB.
A l’institut vaig començar a aprendre a escriure en la meua llengua materna, el català, i vaig conèixer els cantants de la chanson française com Georges Moustaki (Ma solitude, Le métèque...) gràcies a les classes de francès. També vaig tenir professors que després han estat bons companys de feina i amics com na Fina Matutes.
De l’època universitària a la UB, record els bons professors que em van transmetre l’estima cap a la llengua (Antoni M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joan Solà, M. Teresa Cabré…). Record especialment l’etapa de becària a l’Institut d’Estudis Catalans col·laborant en l’elaboració del Diccionari del català contemporani però, sobretot, les amistats que encara mantenc.

La feina
Els meus inicis com a professora interina van ser a Menorca, tot just acabada la carrera, amb formació com a filòloga, però no com a docent. No havia estat mai a Menorca i, ves per on, amb 23 anys, amb molta por al cos i sense tenir gaire clar si la meua vocació era l’ensenyament, vaig estar un curs a Ciutadella (Fantàstiques les festes de Sant Joan!).
Més tard, vaig aprovar les oposicions a Catalunya i vaig estar cinc anys ensenyant a diferents instituts de Manresa i pobles del voltant. En aquesta etapa em vaig formar realment com a docent i alguns dels recursos que encara avui faig servir a classe els vaig aprendre dels bons companys dels equips docents amb qui vaig compartir experiències, a més de molt bones estones.

Dels ja quasi 26 anys que duc a l’ensenyament, la major part els he passat a l’institut sa Blanca Dona, centre que ha estat molt important per mi. A més d’excel·lents companys, puc dir que tenc també una bona colla d’amics. Amb ells em vaig posar la samarreta verda i vàrem lluitar contra les retallades per una educació pública de qualitat.
També va ser molt enriquidor per mi treballar durant tres anys al programa PAIRE (Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu) fent tasques d’assessorament al professorat, mediació amb famílies i classes de català a l’alumnat immigrant.

Ara ja fa tres anys que faig feina al CEPA Pitiüses i estic molt contenta de tot el que aprenc i m’aporten els alumnes. Crec que l’ensenyament de persones adultes és una etapa més del sistema educatiu a la qual s’ha de donar la importància que mereix. Com diu el company Diego Redondo, si oblidam l’educació d’adults, oblidam el present. La formació dels nens i adolescents és molt important perquè són el futur de la societat, però els adults són el present i es mereixen també la primera o segona oportunitat de rebre una educació de qualitat.
Aquest 2017 és l’Any europeu de l’educació de persones adultes. Tant de bo es faci realitat el lema: El poder i l’alegria d’aprendre.

Les aficions
Sóc molt aficionada als jocs lingüístics com l'Scrabble o l'Apalabrados (vaig ser del grup impulsor de la creació del Club Scrabble Eivissa) i confesso que no tenc gaire bon perdre.

Sempre m’ha agradat molt viatjar i conèixer altres cultures, crec que és la millor manera de desfer prejudicis sobre pobles i cultures. He visitat països tan diferents com Tanzània, Xina, Rússia, Jordània o Síria. Aquest darrer ara amb la crisi dels refugiats sirians el tenc especialment present. Els records de la impressionant ciutat de Palmira, patrimoni de la humanitat, o els mercats plens de vida d’Alep poc tenen a veure amb les imatges que veig ara als mitjans de comunicació.

20150904_150351.jpg

20150904_150455.jpg20150904_150854.jpg
Ara viatjo menys i ho faig a llocs més propers, però tenc pendent encara visitar Amèrica i, si una cosa he après de l’educació d’adults, és que mai és tard per fer realitat allò que desitges, així que tard o d’hora ho faré.

També m’agrada llegir i, a més de seguir les novetats editorials, tenc uns autors clàssics de capçalera: la novel·lista Mercè Rodoreda (Mirall trencat), el contista Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta) i el poeta Miquel Martí i Pol (sempre amb els versos adequats per a cada moment). Tots tres grans escriptors que, malgrat no tenir una vida fàcil, marcada per l’exili o la malaltia, van encarar-la amb optimisme.

Sóc bastant aficionada a les noves tecnologies (ja sabeu els que em coneixeu que m’agrada fer blogs) i bastant activa a les xarxes socials, gràcies a les quals he retrobat antics companys i amistats amb qui havia perdut el contacte i he conegut gent molt interessant amb qui compartir experiències educatives. Així mateix, en alguna classe ja he confessat el meu alt grau de nomofòbia, que hauré de rebaixar i cuidar més el tracte humà cara a cara.

M’agraden les trobades disteses amb amics parlant tranquil·lament de temes més o menys transcendents i detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien de estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s’han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d’ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües. Faig meues les paraules del periodista Carles Capdevila quan diu: Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial…”

I parlant del Carles Capdevila, ja acab recomanant-vos la lectura del les seues reflexions sobre el que ha après durant el 2016 i desitjant-vos que tingueu un molt bon any: 16 coses que he après aquest 2016
Us deix amb una cançó que alguns ja sabeu que m’agrada especialment del grup Txarango.