diumenge, 19 de febrer del 2017

Manuela Álvarez





MANUELA ÁLVAREZ

Alumna d'ESPA des del curs 2014-15



Mi nombre es Manoly. Aunque no lo pueda parecer, soy bastante tímida. Hablar  de mí misma, de lo más personal e íntimo, no me resulta fácil.
Nací en Alcalá La  Real, un pueblo de la provincia de Jaén, en el seno de una familia humilde, dedicada a la  oleicultura.

Con apenas cinco años, mis padres emigraron a tierras catalanas, concretamente, a la ciudad de Olot (Girona), buscando un futuro mejor. Mi madre trabajaba en una fábrica textil, mi padre en una carpintería.

Recuerdo con cariño y nostalgia, días de playa en Roses, Empuriabrava, L'Estartit; domingos buscando “rovellons” (setas) en los bosques olotenses, barbacoas en Castellfollit  De La Roca, eternos chapuzones con  mis primos en el río Fluvià. Si tenéis la oportunidad, visitad la comarca de la Garrotxa. No defrauda.
Recién cumplidos los 20 años, aterricé en  esta isla mágica: Ibiza. No soy ibicenca de nacimiento, sí  de corazón. Aquí  tengo mi hogar, han nacido mis hijas (que presumen  de ser ibicencas allá donde  van).
Su padre y yo hemos trabajado, luchado, por darles lo mejor que les podemos dejar; una educación y unos estudios (algo que nadie les podrá arrebatar). Si hay algo de lo que me enorgullezco, es ver que se han convertido en mujeres honestas, trabajadoras y respetuosas.
Aficiones en solitario
La lectura. Siempre me ha cautivado leer. Zambullirme en un buen libro y saborear una taza de chocolate no tiene precio. Me gustan casi todos los géneros literarios, pero, sin dudarlo, la novela histórica es mi preferida. Autores como Santiago Posteguillo, Javier Moro, Idelfonso Falcones, entre otros, están entre mis favoritos.
Aficiones en compañía
Me gusta el cine (a excepción de las películas de terror y violencia) y el teatro. Viajar es otra de mis pasiones. Conozco gran parte de España, tengo pendiente el archipiélago canario. También he recorrido países de Europa: Italia, Francia, Austria y alguno más. Disfruto con tardes de charla con amigos.
No quiero extenderme más. Solo decir que nunca es tarde para aprender, no es un tópico. Aliento  a todo el que tenga ánimo y ganas a seguir formándose en el CEPA PITIÜSES. Con el buen hacer de los estupendos profesores que tenemos y un poquito de nuestra parte, la mitad del  camino lo tenemos recorrido, al final siempre tendremos recompensa.
¡Salud y Suerte para todos!

 Club de lectura


Visita arxiu municipal



C:\Users\juan\AppData\Local\Microsoft\Windows\Temporary Internet Files\Content.Word\IMG_9753.jpg
( com conservar les flors boniques més temps  del normal)

diumenge, 12 de febrer del 2017

Som notícia: Ramón Tur

Aquesta setmana encetam una nova secció: Som notícia!. Volem donar a conèixer per què són notícia algunes de les persones que formen part de l'escola. El protagonista-VIP d'aquesta setmana és en Ramón Tur.

Escolteu-lo en aquest vídeo que ens ha enregistrat. Enhorabona, Ramón! Que segueixis endavant amb els teus projectes i moltes gràcies per les teues paraules!

                          

noudiari.es:
Periódico de Ibiza y Formentera: 
Altres:

diumenge, 5 de febrer del 2017

Josep Domínguez Ferrer



JOSEP DOMÍNGUEZ FERRER

Alumne de Cicles Formatius de Grau Superior.
Curs 2016-17



Som en Josep Domínguez Ferrer. Som nascut a Eivissa, fill d’en Toni i na Pepa, ara ja fa seixanta-cinc anys, al barri de sa Penya i som el caganiu de cinc germans.
En aquell temps el barri de sa Penya era un lloc de portes obertes a tot arreu, pobre, però net i alegre.

Encara  que fos molt petit, tenc record d’alguna festa de les falles de Sant Joan, en què es varen guanyar alguns primers premis, premis que es celebraven anant d’excursió tots els participants i veïns del carrer de la falla. També record el carrers engalanats amb banderoles i plantes.
Als cinc anys la família es va canviar de casa i anàrem a viure pràcticament als afores de Vila, a les noves “Protegides”, just al costat de l’escola “Sa Graduada”. Avui en dia el lloc és gairebé al centre i els edificis enderrocats o a punt de ser-ho.
Els records d’aquell temps són d’una infantesa feliç, rodejat de molts amics, jugant sempre enmig del carrer a “lladres i policies”, als “quatre cantons”, a la “xinga”, al “balón tiro”, a pedrades amb els al·lots del barri del costat, a “piola”, a guerres incruentes i desfilades militars...
Record també l’església de Santa Creu, inundada per una gran ploguda devers l’any 1958.  




El 1959, després d’haver set destituït el famós Pare Morey com ecònom de Santa Creu, em vaig fer “monaguillo”.

Un dia, havent anat a buscar hòsties a ses monges tancades, vaig passar per davant el seminari, vaig sentir moltes rialles d’allà dins i vaig pensar que jo també volia riure i, au! ”Mamà, vull anar al seminari!”. Després de la primera sorpresa de ma mare, haver obtingut una beca per estudiar i una primera sotana, a passar sis anys per Dalt Vila!

Quan ho record, pens que he tingut tota la sort del món: amics (al curs tan sols érem tretze alumnes), estudis, conèixer -i tenir per amics, educadors i professors- a D. Joan Planells (Murtera), a D. Joan Marí Cardona, a qui vaig conèixer quan es va fundar “Radio Popular” el 59 i que estava situada a la torre del campanar de Sta. Creu, i tants altres...!; conèixer i ser “monaguillo” de D. Isidor Macabich”; “patge” (ajudant) del bisbe D. Fco. Planes Montaner, qui m’aconsellava que em fes jesuïta .
El canvi va arribar amb el Concili Vaticà II, acabat el 1965, que va suposar una gran renovació a l’església i, a la fi, també per a mi. El 68 vaig passar a l’institut Sta. Maria, on vaig fer el PREU (preuniversitari). La sort em seguia: de professora de filosofia, a la Sra. Maria de los Llanos Lozano; de llatí, a D. Pascual García Molina; de grec, al Sr. Fuentes; d’història, a D. Gabriel Sorà...Tots ells grans professors. Qui hagi estudiat amb ells, sap de què parlo.
Acabats els estudis el 69, ja vaig començar a treballar en administració d’empreses i pens que vaig ser un dels primers en utilitzar una computadora a Eivissa, que, en aquell temps, funcionaven amb targes de cartó perforades.
L’any 1970 vaig ser el primer director de la Creu Roja de la Joventut a Eivissa i, com a tal, vaig viure una de les pitjors experiències de la meua vida:  el terrible accident de l’avió que s’estavellà a ses Roques Altes, a Sant Josep, el 7 de gener de 1972, on varen morir 104 persones i on l’endemà vaig passar-m’hi tot el dia recollint restes humanes.
Per aquell temps vaig conèixer un tresor de dona que m’ha acompanyat fins ara i que m’ha donat el seu suport durant els quaranta-sis anys que duim junts i, esper, els que queden... D’aquest tresor han sortit dues filles, de les quals tant sols puc dir, com a mínim, que són el millor que ens ha passat al matrimoni i ja no parlem dels dos nets, que les superen!!!
El 75, es va començar a Eivissa la primera promoció d’ATS (infermeria), depenent de la Universitat de Barcelona,  i, vet aquí, que m’hi vaig ficar de cap i peus, fent colzes, dormint poc i amb un poc d’esforç, vaig treure la carrera; n’estic orgullós perquè va ser treballant a l’oficina, casat i amb dues filles. No he treballat molt d’infermer, però sí que m’ha servit per mi mateix i per a tots els que he pogut ajudar.
Passats uns anys en administració d’empreses, em van passar a dirigir un agència de viatges, on vaig estar fins al 2009, i, des del 2009 fins al 2016, que m’he jubilat, altra vegada a direcció i administració d’empreses.
Les aficions que tenc, a més d’estar i xerrar amb els amics, són fer esport, viatjar, la fotografia, llegir i veure pel·lícules.

D’esport, potser he fet de tot: futbol, bàsquet, natació, submarinisme, atletisme..., però el que més temps he fet han set arts marcials: judo i karate. Que no!, que no som perillós! No té res a veure amb allò de les pel·lícules xineses. Els seus valors són molts: cortesia, coratge, rectitud, autodomini, amistat amb els companys, perseverança... i tants altres; i pràcticament no hi ha lesions. Val la pena practicar-lo!

Amb els viatges s’aprèn que un no és sa guixa del món i que és més interessant anar com a visitant que com a turista: parlar amb la gent, menjar el seu tipus de menjar, conèixer els seus costums, ha set i és una experiència fantàstica. He pogut visitar molts països, Mèxic, Cuba, Jamaica, Egipte, Tunis, Turquia, Tailàndia, Europa, a més, és clar, Espanya, però, com es diu, encara em queda molt de tros per córrer i el temps passa molt de pressa i cal aprofitar-lo.
I bé, fins aquí he arribat. Per sort, no se m’han acabat les ganes de seguir estudiant i d’aprofitar el temps. Per això, pens que val la pena seguir els consells dels excel·lents professors que tenim ara: esforç i constància, llegir, escriure i aprendre a ser crítics amb les notícies que ens arriben dels mitjans de comunicació per tal que no ens contin veritats a mitges i que ens les creguem i ens deixem manipular.
Bona sort a tothom!