diumenge, 26 de març de 2017

Esperanza Pinilla


ESPERANZA PINILLA

Alumna del CEPA Pitiüses des del curs 2015-16.
Català A2, B1


LA CASUALITAT TRIADA O LA BONA SORT

Sempre m'he considerat afortunada, de fet, molt afortunada, com una gota d'aigua que sempre flueix, donant i rebent vida, guiada per les forces de la naturalesa.


Naixement i primera joventut

Vaig néixer fa 38 anys a Madrid, la petita i inesperada de 3 germans, en una família humil i treballadora d'origen toledà. Vaig ser una nena inquieta, una miqueta pedant i contestatària, gran lectora i gran qüestionadora de tot el que no coneixia, no comprenia o no hi estava d'acord. També a primerenca edat vaig començar a estudiar solfeig i flauta travessera. Des de llavors la música sempre m'ha acompanyat de múltiples maneres, començant a l'escola de música, la banda municipal i el cor, més tard tocant a bandes de rock i bossa nova, col·leccionista de vinils i anant a concerts i festivals de diferents estils amb tota la freqüència possible.


Des de ben petita, també he estat una gran amant de la naturalesa, dels animals i les plantes que hi viuen. Passava els estius al poble, caminant per la muntanya amb els meus amics, anant amb bicicleta o al corral de la veïna visitant els seus conills, gallines, coloms, gossos i gats.
El meu caràcter idealista i inconformista em va portar a independitzar-me molt jove, la qual cosa ha marcat el meu caràcter i crec que m'ha fet sentir valenta i capaç, encara que de vegades també sola i vulnerable.

Durant els meus estudis d'agricultura a la universitat vaig començar a participar a les associacions juvenils de la meva ciutat i vaig tenir un breu contacte amb la vida política municipal. Allí vaig veure persones sense cultura ni ètica que pretenien aparentar el que no eren per accedir a posicions de poder i abusar-ne per afavorir aliats i desafavorir adversaris. També vaig veure persones amb gran experiència, criteri i cor treballar a segona fila, amb certa al·lèrgia al poder i al reconeixement públic i, de vegades, no suficientment valorats.


Dels vint-i-tants als trenta-i-tants i primeres mudances
Acabada la universitat, vaig decidir trencar amb aquell cercle i les possibilitats laborals que m'oferia i mudar-me a la regió de Múrcia, més exactament, a la comarca de Campo de Cartagena, partir de zero i començar a treballar en alguna cosa que m'acostés més al camp, a les plantes i als aliments i viure prop del mar. Vaig trobar feina ràpidament en una empresa de subministraments agrícoles i cultiu de flors, tomàquets i pebrots en hivernacle. D’allí em vaig mudar a Cartagena, ciutat que des de llavors he sentit com la meva llar. Allí he conreat les meves majors amistats, he recorregut i conegut els seus racons, tradicions i costums i l’he pregonat com a gran tresor desconegut sempre que he tingut ocasió. Vaig seguir enllaçant treballs, sempre canviant per millorar. La segona vegada que vaig canviar de feina va ser per l'oferiment de la meva veïna, que era professora de la universitat i casualment necessitava un enginyer tècnic per a un projecte de recerca.



Casualment, en acabar-se el projecte, la vida em va posar davant l'oportunitat de mudar-me temporalment a Barcelona, on vaig viure dos anys molt feliços, treballant en una empresa de jardineria (entre altres coses). La vida allí era ràpida i emocionant, amb milers d'ofertes culturals que aprofitava sempre que podia: música, cinema, teatre, visites a museus (sobretot el MNAC), exposicions temporals a galeries d'art, xerrades sobre art, gastronomia o arquitectura modernista, festes tradicionals… Vaig arribar a sentir que coneixia bastant bé la ciutat i també vaig tenir temps per a incursions a la naturalesa, visitant la zona del Garraf, Montserrat i els pobles del Maresme. No obstant això, també vaig deixar grans tresors naturals per descobrir, sobretot el Montseny. Tant de bo que hi pugui anar aviat amb temps per gaudir-ne.
Allí vaig tenir el meu primer contacte amb la llengua catalana, em va encantar arribar a entendre-la moderadament bé i gaudir de relacions bilingües en què cada interlocutor parlava en la seva llengua materna. Vaig descobrir el bonic que és això parlant amb la portera de l’edifici on vaig viure per primera vegada, la senyora Micaela, que era molt afectuosa i em deia que les coses alegres (i també les tristes) li naixia dir-les en català perquè era la llengua que li sortia del cor. També vaig començar a sortir a córrer de tant en tant.
Dos anys després em vaig mudar de nou a la regió de Múrcia. Al principi a la ciutat de Múrcia per ser més gran i amb més opcions d'oci, cultura i treball que Cartagena, però vaig descobrir que a l'estiu no s’hi pot viure i vaig decidir tornar a Cartagena, on la brisa del mar endolceix les nits d'estiu (encara que la humitat també fa una miqueta més desagradables les nits d'hivern). Casualment, just en arribar allí, vaig trobar feina en una empresa de Barcelona de distribució d'ingredients per a indústria alimentària i va començar un capítol nou i molt interessant de la meva vida laboral. Treballava com a comercial d'aquesta empresa a la zona sud de la península, de manera que vaig viatjar per mitja Espanya, incloent Tenerife, Gran Canària i Mallorca.

En aquesta època vaig començar a acudir al gimnàs, fer ioga i pilates, sortir amb bici de muntanya i també senderisme amb un club de muntanya, a més de córrer (esport en el qual no he estat gens constant i, per tant, en realitat amb prou feines he avançat). També vaig començar a dedicar més temps a cuinar menjar bo i sa, tafanejar i aprendre receptes d'altres llocs i, en general, cuidar la meva alimentació i la meva salut.

Vaig treballar gairebé 5 anys en aquesta empresa fins que vaig sentir que havia acabat una etapa i volia créixer laboralment. Casualment, algú em va cridar per oferir-me una ocupació més interessant i més ben pagada en una multinacional a Madrid i, després d'haver rebutjat altres ofertes i pensar-m'ho moltíssim, la vaig acceptar. No tenia ganes de marxar de nou de Cartagena, ja que em sentia de nou a casa, amb els meus amics, la meva muntanya i el meu mar, però alhora sentia que si no ho aprofitava estava deixant escapar una molt bona oportunitat i que el mar i la muntanya i els meus bons amics sempre estarien aquí esperant-me.


En arribar a Madrid em sentia forastera en lloc de madrilenya i per superar-ho vaig contactar per xarxes socials amb grups de persones unides per l'esport  (grups de corredors, senderisme, ciclisme i muntanya, dels quals conservo pocs, però molt bons amics). Per al que no trobava persones afins era per a la meva altra gran afició, la música, o al menys per anar als concerts dels grups que m'agradaven i que ningú al meu al voltant coneixia. I així, casualment, anant sola a un concert (al qual no sabia si anar o no, precisament perquè no tenia amb qui) vaig conèixer a A., qui avui és la meva parella i pare de la meva filla: un altre gran melòman insaciable, amant de la naturalesa i els animals.

Coneixent Ibiza i ja per sempre Eivissa
Als pocs mesos de conèixer-nos i iniciar la nostra relació A. va haver de mudar-se a Eivissa per feina i, casualment, al mateix temps l'empresa per a la qual treballava va fer un canvi en la seva estructura i em van acomiadar. Llavors A. em va suggerir que anés a Eivissa i em va ajudar a trobar feina ràpidament i així vam començar a viure junts. Després de dues relacions anteriors, enriquidores però inestables, amb ell he conegut la felicitat, la tranquil·litat i l'estabilitat emocional; l'agradable que és compartir aficions i gustos com la música, els animals i la naturalesa, i com és també d’agradable i valuosíssim desenvolupar altres aficions i gustos no compartits per la teva parella, però que respecta, anima i facilita.
En el meu cas són el ioga, les noves tendències en alimentació saludable i la curiositat culinària en general. Fins i tot de tant en tant es beu els meus beuratges (batuts verds o sucs de taronja amb gingebre) quan insisteixo perquè està refredat o per compensar les seves ingestes de pizza, biquinis i patates fregides.

Vull afegir una mica més sobre el ioga, ja que de les activitats que realitzo és amb diferència la més profunda, beneficiosa i enriquidora. Practico ioga a casa de manera autodidacta i m'ajudo seguint els ensenyaments de dues dones que de manera gratuïta comparteixen fotos, vídeos, textos explicatius, experiències personals i reflexions (si algú té curiositat, són @blanca_bz i @cyogalab a Instagram). La pràctica del ioga millora el meu equilibri, força, flexibilitat, concentració, constància i compromís. Moltes persones creuen que puc practicar ioga perquè sóc molt flexible, constant i tranquil·la i que ells no poden si no tenen aquests atributs. No saben com estan d’equivocats. És precisament la pràctica continuada del ioga el que m'ha portat aquests beneficis. Així que no hi ha excusa, voler és poder, i el ioga és apte per a tothom, cadascú des del seu punt de partida i fent el seu propi camí personal. En concret, a Eivissa, hi ha una comunitat de practicants de ioga molt nombrosa, per la qual cosa és fàcil acostar-se a aquesta disciplina amb l'ajuda d'un professor o guia. Hi ha classes de ioga de diferents tipus i preus per tota l'illa.  

També aprofito per destacar la tasca de SOS Ioga Eivissa, un grup de persones que organitzen classes de ioga (i eventualment altres disciplines) els dissabtes al matí a la platja per recaptar diners per als refugiats que viuen dramàtiques mancances d'aliments, medicines i roba. Els assistents poden donar voluntàriament uns euros, deixant-los en una guardiola que es col·loca a la tarima on es fan les classes. Cada persona dóna la quantitat que considera i ningú ho controla ni influencia perquè els assistents donin més o menys diners, i els professors que guien la classe són professionals que donen el seu temps i coneixement de forma gratuïta. Podeu trobar més informació buscant SOS YOGA IBIZA a Facebook.

Tornant a la meva història. Després d'una feliç convivència amb la meva parella, vam decidir ser pares i l'embaràs no es va fer esperar. Jo tenia una feina físicament exigent (més de l'esperat a l'inici) i A. estava preocupat per això però, casualment, just als 3 mesos d'embaràs, del qual encara no havia informat a la feina, i després d'una època de discrepàncies, vaig rebre la carta d'acomiadament improcedent i vaig decidir que quedar-me per primera vegada a l’atur era un regal per gaudir d'un embaràs tranquil i saludable. A més, la meva nova condició d’aturada em deixava més temps lliure i vaig decidir començar a estudiar català. M'encanten els idiomes i sé que la millor manera d’empatitzar i arrelar més profundament en un lloc és parlar i entendre el seu idioma, així que em vaig informar al CEPA Pitiuses i vaig començar un curs d’A2, que vaig aprovar  al juny, i a l'octubre vaig començar el curs de B1. Aquí vaig coincidir amb persones que han enriquit la meva vida dins i fora de la classe. És el cas d’en Roberto i na Irene, companys de classe d’A2 i B1, respectivament, i n’Esperança i n’Anna, professores de tots dos cursos. Després del naixement de la meva filla la meva professora i companys m'han animat generosament a seguir anant a classe amb la meva petita, que també ha posat de la seva part estant callada i tranquil·la durant la classe.
Casualment, un dia abans de néixer la nostra filla, la propietària del pis on vivíem ens va trucar per dir-nos que havíem d’anar-nos-en perquè el necessitava per a un familiar. Com que els lloguers estan tan cars vam decidir comprar i de seguida vam trobar al nostre barri un pis que ens va agradar. Per la nostra situació laboral (la meva parella és autònom i jo a l’atur i de baixa per maternitat), el banc va demanar moltíssims documents i garanties i va trigar més de dos mesos a donar-nos el préstec. Casualment, una setmana abans de confirmar-nos-el, el pis que ens agradava va ser venut a una altra família. Aviat vam trobar una altra casa que ens va agradar però, una altra vegada per casualitat, quan vam contactar amb el propietari per formalitzar la compra, aquest ens va dir que finalment no la vendria perquè les cases estan tan cares que encara amb el benefici que obtendria no podria comprar-ne una altra millor, ni tan sols igual.
Així, després de tres mesos buscant casa a l’illa hem decidit tornar a la península, amb la diferència que ara la meva parella també està tan enganxat al Mediterrani com jo i no vol tornar a Madrid, així que feliçment hem decidit mudar-nos a Cartagena. A Eivissa deixem bons amics, d'altres possibles bones amistats a les quals ha faltat temps per fer créixer una mica més, preciosos records, el lloc de naixement de la nostra filla, el meu aprenentatge de la llengua catalana i la certesa que hem creat un vincle amb aquesta terra que difícilment es trencarà.
Així és com la casualitat m'ha anat acompanyant al llarg de la vida. Ho anomeno “casualitat triada” perquè en cada imprevist, mudança, tràngol sentimental o acabament d’una feina pel motiu que sigui, la casualitat m'ha ofert alternatives per millorar la meva vida. Per aconseguir-ho he hagut d'escoltar la meva veu interior (en el meu cas, crec que em parla des de la boca de l'estómac) i prendre una decisió o fer una elecció. I ho anomeno “bona sort” perquè mirant cap a enrere, en general, sempre m'ha anat bé a la vida o, com diu una amiga meva, sempre he tingut molta sort. Les poques vegades en què he sentit que no era feliç i que no veia com millorar-la, sempre han estat moments en què no he escoltat aquesta intuïció o veu interior o, pitjor encara, l'he sentit i  l’he ignorat. I totes les experiències, tant les grates com les infelices, m'han ensenyat alguna cosa i m'han ajudat a créixer per ser la dona que avui sóc, sempre en constant aprenentatge del món i de mi mateixa.
Per això, marxo d'Eivissa amb la certesa que m’anirà bé i que d'alguna manera tindré lloc en aquesta illa quan arribi el moment, igual que tinc un espai en aquells llocs i persones que guardo en el meu cor.


Per saber-ne més
Sempre vaig sentir-me com la noia d'aquest quadre, o com diu la dita: "como el árbol de mi huerto, con los pies en la tierra y la cabeza en el cielo".

Al final crec que el secret per a una vida pròspera és just això: "tot el que necessites és amor": per tu mateixa, pel que fas, pel futur...



diumenge, 19 de març de 2017

Paqui Torres


PAQUI TORRES

Alumna d'ESPA des del curs 14-15

Hola, el meu nom és Fca. Verònica Torres, encara que per als amics i per a l'escola d'adults sóc na Paqui. Mai havia anat al col·legi ja que venc d'una família d’artistes i em vaig criar en un circ, on em van ensenyar molt poc a llegir i a escriure. Jo mateixa en vaig haver d’aprendre una mica mirant els cartells del circ i ajuntant paraules. Per una altra banda, estic molt contenta d'haver viscut envoltada del que més m'agrada, que són els elefants, les serps, els cocodrils, les llames, els micos etc. El meu pare va ser el primer mag de l’illa bonica (Eivissa). Som deu germans, entre els quals hi ha cantants, pallassos, músics, ventrílocs, ballarins i mags. Jo som l'única que no em dedic a aquest món, però sí que vaig fer els meus primers passos amb la màgia.



Em vaig casar amb 20 anys i he tingut dos fills dels quals em sent molt orgullosa ja que tenc una filla mestra i un fill que va acabar els estudis i treballa a les oficines de correus. Vaig poder donar-los el que jo mai havia tingut i que és tan necessari, em referesc a l'educació.
Estim els animals, em consider una persona molt sensible, inquieta, nerviosa i tenc un proplema de dislèxia i dèficit d’antenció, encara que també em consider intel·ligent per a altres coses de la vida.
Les meues aficions són: la fotografia, el mar, la muntanya, les estrelles, els ocasos i, sobretot, m'agrada tenir temps per estar amb mi mateixa. També m’agrada viatjar, encara que viatjo poc.

En aquest camí per la vida he treballat de moltes coses: he tengut cura de nens, he estat en un supermercat, en una botiga de roba, he fet d’esteticista, model, distribuïdora de premsa... Però hi ha una cosa a la qual em dedic ara perquè he heretat el do de ma mare, parl del món espiritual. Treball amb les cartes del tarot, de totes les classes de tarot que hi ha. A part d'aprendre de ma mare, he anat a diversos congressos a Barcelona i a Madrid.
La meva meta és arribar a treure’m el graduat, encara que em costa molt pels problemes anteriorment esmentats, per això he estat diverses vegades a punt de tirar la tovallola i deixar-ho, ja que em costa més que als altres. Però tenc uns professors que per a mi són uns àngels i es preocupen molt perquè l’alumne aconsegueixi la seua meta. Per mi són com de la família i els tenc un gran afecte. Els agraeix la paciència que tenen amb mi.
Pel que fa als companys puc dir que cadascú és com és però he après molt de cada un, encara que tengui més afinitats amb uns que amb altres. Però m'encanten i des que vaig a l'escola he fet molts amic de veritat.
Us envio una abraçada a tots els professors, alumnes i als que no em coneixeu i m’esteu llegint. Molta felicitat per a tots amb tot el meu afecte!

Per saber-ne més







diumenge, 12 de març de 2017

Elina Rastamo





ELINA RASTAMO

Alumna de Català A2, B1
i 4t d’ESPA. Curs 2016-17.




Rússia: Sant Petersburg i Petrozavodsk.
Vaig néixer a Rússia, en una bella ciutat que en aquells temps es deia Leningrad. Ara es diu Sant Petersburg, como es deia quan la ciutat va ser fundada el maig de 1703 per Pere I.




Només vaig passar els 3 primers mesos de vida en aquesta ciutat tan majestuosa sense poder adonar-me de totes les seues riqueses. Després vaig viure en una altra ciutat més petita, Petrozavodsk, a uns 400 km al nord de Sant Petersburg.
Per un país com Rússia, Petrozavodsk no és una ciutat gran. Té una població de només 270.000 habitants. La llengua oficial és el rus, però hi ha una altra llengua, el carelià, que se sembla molt al finès.
La ciutat va ser fundada també pel tsar Pere I el mateix any que Sant Petersburg. És la capital de la república de Carèlia. La ciutat va aparèixer al voltant d’una fàbrica de canons.  Molt després va passar a produir tractors.
El 1941 Finlàndia va ocupar la ciutat i va crear 11 camps de concentració per als homes russos. El 1944 tot això va acabar i la ciutat començà a viure més lliurement.

 

A causa de la seua història posterior, a part dels finlandesos, va venir molta gent finesa d’origen americà i canadenc, a més de jueus. Durant l’època de Stalin i les seves repressions, una gran quantitat de jueus de les dues capitals van ser enviats a la perifèria. La majoria d’ells eren metges o músics. Ells van formar unes comunitats molt grans i, gràcies a ells, es va crear a la universitat de Petrozavodsk el departament de medicina, amb un hospital propi, i un conservatori, bastant coneguts a nivell nacional.
Els meus pares no varen néixer a Petrozavodsk. El meu pare va néixer a Chita, Sibèria, i la meua mare va néixer a Koryazhma, a 1200 km de Petrozavodsk. La família de la meua mare viatjava molt per la feina del meu avi. Varen instal·lar-se a Leningrad 2 anys abans del meu naixement i encara viuen a la mateixa ciutat. Durant la meua infància anava a visitar els meus avis cada estiu.

L'àvia
La mare del meu pare vivia a Petrozavodsk i va ser la primera figura important a la meua vida. Ella era professora d’anglès a la universitat. Els seus coneixements d’aquesta llengua eren tants i la pronunciació,  tan  perfecta, que els propis britànics pensaven que era d’origen anglès durant la seva estada a Londres. A casa seua només es parlava anglès.
Ella va morir quan jo tenia 3 anys, però la seua passió per les llengües me la va passar, encara que durant l’educació infantil vaig oblidar tot l’anglès. Llavors, el meu pare va convidar una professora d’anglès a casa i vaig estudiar amb ella cada dia. Em va ensenyar no només a parlar, sinó que també em va explicar la gramàtica i el vocabulari a nivell acadèmic. Em va ensenyar com s’aprèn una llengua, que després em va servir molt.

Intercanvi escolar als Estats Units
Vaig fer els dos últims anys de l’educació secundària en un col·legi amb un ensenyament avançat. Per cert, el sistema educatiu a Rússia no és el mateix que aquí. Es comença la primària amb 7 anys. Alguns, com va ser el meu cas, vàrem començar amb 6 anys i vàrem fer 11 anys d’educació primària i secundària, tot plegat.
Quan feia l’últim any de col·legi, vaig visitar els Estats Units amb un programa d’intercanvi escolar. Hi vàrem anar unes 40 persones de la mateixa edat a viure amb les famílies que havien vingut a Rússia abans i s’havien allotjat amb nosaltres.

             

El viatge va durar 5 setmanes, 4 d’elles vam estudiar en un col·legi de Vermont i vam viatjar en autobús l’última setmana a Washington i Nova York.
Durant aquest viatge vaig conèixer molts aspectes de la vida capitalista, cosa que era impossible de conèixer dins el meu país natal: els menjars diferents i molt variats, la roba de tots els colors i estils, tota la música que volies a l`abast i una varietat immensa d'activitats per fer.
L’activitat que més em va atreure va ser el patinatge sobre rodes que  vaig provar un dia d’aquells. Em va agradar tant que em vaig gastar tots els diners que tenia per comprar-me un parell de patins. Només tenia 100 dòlars. En aquells temps no sabia encara fins on arribaria amb aquest hobby.

El 1996 vaig acabar el col·legi i vaig començar el primer curs de filologia russa a la universitat de Petrozavodsk. El mateix any vaig crear el meu primer club esportiu de patinatge sobre rodes, “Invert”.

Finlàndia
El maig de 1997 els meus pares em varen donar una notícia que canvià tota la meua vida. Ens n’anàvem fora del país. El meu pare es quedava a Rússia. Ens vam mudar a  Kotka, un poble petit de Finlàndia, la meua mare, el meu germà petit i jo. Vaig deixar els estudis, el club, els meus amics… Em varen assegurar que era millor, però jo no volia aprendre finès, no volia viure a Finlàndia, només tenia 17 anys. Però tenia por de quedar-me a Rússia, llavors va caldre fer un esforç.
Després d’un any a Kotka, vaig començar a estudiar màrketing a Kouvola durant 2 anys, però no vaig acabar els estudis. Em vaig mudar a la capital, Hèlsinki, on vaig viure i treballar fins a l’any 2004.

Eivissa
Uns amics del meu noi em van convidar a anar amb ells a Eivissa. Vàrem anar de vacances a Sant Antoni una setmana de setembre. Després d’aquell viatge vaig decidir que hi tornaria al més aviat possible.
El maig de 2005 vaig agafar una maleta, mil euros i un bitllet d’anada només. No coneixia a ningú a Eivissa, no parlava castellà ni català. Vaig començar a estudiar castellà a casa. En aquell temps recordava molt la meua professora d’anglès de Rússia. Després d’un mes, ja podia expressar-me una mica. A més, necessitava una feina. Vaig tenir molta sort, em vàrem contractar a Privilege de cambrera de bar i això em va solucionar aquell estiu.
Durant els següents 5 anys vaig treballar de nit a discoteques, a locutoris, a restaurants i a les oficines d’una empresa constructora i a una altra de serveis immobiliaris.

El patinatge

El 2010 em vaig cansar de treballar per als altres, volia fer un canvi. Vaig recordar la meua passió, deixada feia molt de temps. Vaig buscar per Internet i vaig trobar uns cursos de monitor de patinatge. Vaig triar un curs a Londres. Sempre havia volgut visitar aquesta ciutat que tant estimava la meua àvia.
El curs va durar 5 dies, 8 hores cada dia. Érem unes 20 persones de països diferents.


En tornar a l’illa, em va cridar un al·lot i vaig començar a fer classes de patinatge per a boixos de primària en un col·legi. Eren 12 i al principi m’ho passava una mica malament perquè no tenia experiència. Però, poc a poc, el grup anava creixent i jo aprenent a fer-ho millor. Amb un altre noi vàrem crear Ibiza Patina el 2011.



Ara som un club esportiu, amb uns 300 alumnes i uns 8 monitors, estem a 13 col·legis fent classes de patinatge.
A més de classes, feim moltes activitats, com diades, rutes, sortides per a nens i adults, participam a competicions i alguna vegada portam trofeus a casa.
També col·laboram amb els ajuntaments de l’illa durant els events d’atletisme i les festes municipals, Carnaval o Reis.






Un dels nostres events es diu Sant Jordi Patina, una festa dels patins per a nens i nenes de 3 a 15 anys. Aquest any es farà la quarta edició, el dia 29 d’abril.

El patinatge és un esport molt complet. Té 5 modalitats bastant diferents: artística, hoquei, agressive, freeskating i velocitat. A més de passar-ho bé, competim. La nostra modalitat a les competicions és patinatge de fons, la velocitat. A Eivissa hi ha una cursa, Passeig a Passeig, en què es permet la participació dels patinadors. La distància a recórrer són 15 km, d’Eivissa a Santa Eulària.



Quan tenim ganes de més, sortim a participar a altres ciutats: Pamplona, Madrid, València, San Sebastian, Barcelona, Berlín…

      

De vegades, pujam al pòdium i això em posa molt contenta, ja que és una alegria per a qualsevol club.

                
Aquesta setmana anirem a Marina D’or a participar a la Marató. La setmana que ve es fa la Passeig a Passeig, així que tenim l’agenda completa.
El dia 8 d’abril, es celebra la primera Marató d’Eivissa i, encara que és per a corredors, Ibiza Patina col·labora amb l’organizació d’aquest event multitudinari aportant voluntaris per tallar el trànsit i fent l'acompanyament dels corredors als trams de la carretera fora de zones poblades.



diumenge, 5 de març de 2017

Som notícia: Pedro Sánchez


PEDRO SÁNCHEZ

Professor d'Ensenyaments Inicials, ESPA i Espanyol per a estrangers.

Aquest professor del CEPA Pitiüses ha estat notícia diverses vegades per la seva afició a l'apicultura i la coordinació del projecte de centre "Ecocepa".


Voleu saber què n'ha dit la premsa?
  • Un experto apicultor alerta del descenso «vertiginoso» de las comunidades de abejas
http://periodicodeibiza.es/pitiusas/local/2016/03/10/181076/experto-apicultor-alerta-del-descenso-vertiginoso-comunidades-abejas.html

Més informació sobre el taller "Ciència i apicultura" (Jornades culturals curs 2015-16): 


Més informació sobre aquest projecte, coordinat per Pedro Sánchez: